Ser tia

A fer de tia em vaig estrenar amb la Clara. A l'agost farà deu anys. Ja a l'hospital la vaig agafar a coll i vaig connectar amb ella de seguida. Com que en Marc ja tenia tres anys i s'estimava molt la Clara vaig poder estar per ella i algun dia a la setmana la tenia al matí. Recordo que era molt bona, dormia quan tocava, no es feia gens estranya i era molt riallera. Només hi havia una cosa, a l'hora de menjar era un drama, costava molt fer-li empassar un parell de cullarades. Un dia, i m'en recordaré sempre, se va acabar tota la papilla, TOTA! No m'ho podia creure. Ara la Clara és una nena encantadora, xerraire, llaminera i trempada, que sempre m'abraça quan ens trobem. Xerrem de l'escola, les companyes i companys i ens posa a tots al dia del safareig de la classe.

Després va arribar la Marina. Amb ella ha estat diferent. Quan va néixer jo tenia en Salvi amb poc més d'un any, a més d'en Marc, i era tot molt més complicat per implicar-me amb ella. Per sort amb el temps l'he pogut conèixer més i ara també som molt amigues. És una nena més tímida, però quan s'obra és molt divertida i intel·ligent, a més de molt alegra. M'encanta quan explica coses, té uns raonaments molt interessants i es fa estimar moltíssim. També té una imaginació desboradant, és molt divertit com juguen a pokémons amb en Salvi. Aquest parell són molt amics i poden estar hores junts sense barallar-se.

M'agrada molt poder estar amb elles, i en Marc i en Salvi s'ho passen molt bé amb les cosines. De tan en tan venen a casa i fem galetes o una coca, o simplement venen a jugar. Alguna vegada he hagut d'anar a buscar la Clara o la Marina a alguna extraescolar i passem una estona junts al cotxe, buscant música xula i cantant tots plegats.  No ho podem fer gaire sovint, coses de la feina i el dia a dia, però quan ens veiem és bonic. 

I ara seré tia un altre cop. Em fa molta il·lusió. M'agradarà conèixer el meu nebot i si puc cuidar-lo de tan en tan i està amb ell estaré encantada de fer-ho. I és que ser tia és una ganga: te les estimes com una mare, però sense la responsabilitat de ser-ne. Tot són avantatges! 

La il·lusió de tocar neu

Ja fa molt de temps que en Marc i en Salvi ens anaven al darrere per anar a la neu. Tant el seu pare com jo no som gaire de neu, potser perquè encara recordem la nevada del 2010 o potser perquè la neu no és pròpia de casa nostra i la veiem llunyana i aliena a nosaltres. Potser també ha fet forat les paraules que sempre em deia la iaia Montserrat: "La neu està molt bé a la muntanya, no cal pas que nevi aquí, la neu fa pudor!"; ella va passar tota la seva infantesa i joventut a Sant Joan de les Abadesses fins que es va casar. Allà, a aquella època,  els hiverns eren realment crus i gèlids, amb neu que quedava glaçada i costava molt de fondre's. 

Finalment, però, fa unes setmanes ens vam decidir a anar a Molló a tocar la neu. En Salvi ja havia vist neu, però era tan petit que per ell era com la primera vegada: baixar amb trineu, fer un ninot de neu, guerra de boles de neu... Tot era divertit i nou!  

La seva il·lusió i alegria em va fer pensar en tot aquest 2022, que també hem anat reprenent tot allò que la ditxosa pandèmia no ens havia deixat fer durant dos anys: sopars i dinars amb la família, amb els amics, amb companys de professió, cantar sense mascareta, somriure'ns i poder-ho veure, fer-nos petons, abaraçades... . Tornar a viure allò que ja havíem viscut, però que ens semblava tan llunyà que era com si fos la primera vegada. Jo no soc especialment optimista, els que em coneixeu ja ho sabeu, però potser val la pena tenir aquesta visió positiva i quan recordem la pandèmia puguem dir que almenys ens ha permès viure i apreciar el que ja havíem viscut com si fos la primera vegada. 

Carta a en Salvi

Hola Salvi,

Segurament quan llegeixis aquestes paraules ja seràs gran. Ara mateix, però, mentre t'escric la carta, estàs encara a dins la panxa, just falta un mes escàs perquè surtis i veiem la teva cara. Voldria explicar-te que tots tres estem molt contents que arribis a la nostra vida. Podríem dir que t'esperem amb impaciència. Ara mateix en Marc, el teu germà, té quatre anys, és un nen espavilat, xerraire, sensible i molt carinyós. Té molta curiositat per tot, li agraden molt els contes i jugar amb els altres. El teu pare és molt bona persona, carinyós, és molt manetes i mai té un no per ningú. De mi et diré poca cosa, potser llegint aquest blog veuràs com sóc molt millor que si t'ho explico.

En aquest moment aquest és el nostre retrat, però encara faltes tu. No sabem com seràs: ros, moreno, cabells arrissats, estirats, a qui t'assemblaràs? Seràs de menjar, de dormir? Seràs tranquil, mogut, plorener, rialler? Tossut (em sembla que això no te n'escaparàs per cap costat...)? T'agradarà la lectura, la bicicleta, la moto, el futbol, anar a buscar espàrrecs? Doncs de moment tot això encara no ho sabem.

Així vaig començar la carta fa vuit anys. Ara ja t'hem vist la cara, ja et coneixem i t'estimem tal com ets. Tots quatre ja tenim bromes en comú, anem tots a buscar espàrrecs, a passejar gossos i de vegades ens venen atacs de riure. Ja sabem que no t'agrada el futbol, que vols aprendre skate i que t'encanta la tirolina. Ets tímid, però espavilat, al cole t'encanten les matemàtiques. T'agrada jugar amb la Marina a pokémons, muntar legos i més que llegir de moment t'agrada que et llegeixin. 

Salvi, ara ja som quatre, la família al complet! A partir d'aquí ens passarà de tot, bo i dolent, però ens tindrem uns els altres per tirar endavant, gaudir-ho i superar-ho. 

Com sempre, avui res acaba, tot just comença i que per molts anys hi siguem per gaudir la vida tots junts! 

Sol d'hivern

Tothom espera l'estiu per anar a la plaja, a posar-se moreno i a banyar-se, fer vacances i gaudir de la lectura (desenganyem-nos, la majordia de gent llegeix més a l'estiu, paraula de bibliotecària). En canvi el millor sol és el d'hivern, el que ens escalfa amb tendresa i generositat, el que dura  només unes horetes , el que ens fa somiar deu minuts, just el que dura la migdiada. És un temps preciós, curt i que ens evoca aquell estiu que tothom desitja. És un temps d'espera.

Aquests dies toca descansar, aprofitar aquest sol i... sí, espero, espero un dia i un moment. En aquesta vida tot arriba i tot passa. Podríeu dir-me que qui espera desespera, doncs, mireu, a mi m'agrada. Recordeu la nit de Reis quan éreu petits, o el dia abans del casament, o fins i tot el dia abans d'una cita amb la persona de qui estàs enamorada? És aquella emoció que vindrà una cosa bona, una il·lusió, una alegria que el dia després ja només és un record i una enyorança.

Doncs mentre estic gaudint d'aquesta espera, d'aquest sol d'hivern, la vida segueix: s'ha d'anar a treballar, hem de celebrar aniversaris i farem dinars familiar. Però arribarà el dia, no ho dubteu, i amb il·lusió i emoció no m'oblidaré de compartir-ho amb tots vosaltres.

Una soca d'olivera, tota una vida

Les soques d'olivera sorprenen. Tenen plecs, corbes, ombres que fan que cada una sigui diferent i única.

 

En podem trobar que siguin una mica complicades, que han hagut de prendre camins diferents a la vida i que la seva trajectòria ha estat difícil.

 

 

Altres són amants de la seguretat i la fermesa, malgrat que ha passat molt temps. S'arrelen a la seva terra i al seu marge, estimant-lo  i  entomant totes les roques i entrebancs que se li presenten.

 

Fins i tot n'hi ha que són rectes i estrictes, però també amb les seves contradiccions.

Algunes són maternals i gaudeixen fent créixer petits plançons, intentant que segueixin el seu camí.

 

I finalment també trobem aquelles soques joves i tendres que encara no saben què faran, ni quin plecs i replecs els hi espera, però que estan plenes d'il·lusió i esperança.

 

I és que les soques d'olivera són com la vida mateixa, boniques, però també complicades, i malgrat tot val la pena viure-les.

La màgia d'una escala

Existeixen llocs especials i màgics. A casa en tenim un, és l'escala. . És de pedra, forta i resistent, però no per això invulnerable al

pas del temps. És vella, molt vella, té moltíssims anys, cops, bonys i ombres. Tot i així ens hi ha permès llegir, discutir, escombrar, fregar, repicar paret, jugar amb nens, xerrar, riure, dormir, navegar, acariciar a gats i gossos i sobretot viure-hi. Els esglaons, però, són els únics que podrien acabar de completar la llista i que fan de nexe entre generació i generació.

La Neula dorm aquí cada dia, sobretot des que no hi ha en Benet

Quan t'hi asseus i deixes passar l'estona, sembla que el temps es pari, fins i tot a vegades t'hi poses per esperar aquells cinc minuts abans de marxar a treballar o a fer algun altre encàrrec. I no penseu que només nosaltres hi trobem la gràcia, a vegades, quan ens vénen a visitar, algú prefereix seure a l'escala que al sofà o a la cadira. La Neula, tampoc se la deixa perdre i tot sovint s'hi ajau al replà de dalt.

 

Crec fermament que tots tenim un lloc màgic, un espai on ens hi sentim més còmodes, on a vegades hi deixem perdre el temps o l'aprofitem per fer-hi alguna cosa. Us convido a buscar-lo i a trobar aquests moments que fan que la vida sigui diferent, curiosa i de bon passar.

Excursió per la Vall d'Aro

Avui, només quatre fotos de l'excursió ahir fins a la Font del Ferro, a la Vall d'Aro.  Silenci, tranquil·litat i també molta calor.