Plou. Soc darrere la finestra, veient com plou al terrat de casa la iaia. Miro com una gota llisca vidre avall. La iaia Montserrat no hi és, deu ser a comprar o fent feina al safreig. Només tinc cinc o sis anys, però estic tranquil·la, avui em quedo amb la iaia Mercè, la meva besàvia. Ella està fent puntes de coixí i fa anar els buixets cap aquí i cap allà fent unes filigranes complicadíssimes. Té el coixí recolzat a la paret del costat de la finestra on ara mateix hi soc jo, mirant com plou. La iaia Mercè, no sé perquè, sempre fa un "xxxx" o "ssss" continuat mentre fa les puntes. No sé pas perquè, sempre m'ha encuriosit, però no he gosat mai preguntar-li.
Plou. La finestra del "cuarto" de jugar hi llisca una gota vidre avall. Mentre em miro la gota penso que avui pot ser un bon dia per jugar a clics amb la Roser: és cap de setmana i amb aquest temps la mare ens deixarà fer tota la parada. La Roser accepta i totes dues ens disposem a buscar totes les peces per muntar-nos una casa per jugar. Haurem de negociar qui es queda què, però al final, si no hi ha prou peces per totes dues ja farem anar la imaginació. Ens passem el dia remenant el baúl i buscant els detalls, encara que sigui d'un altre joc o d'objectes que tenim a l'abast: el ram de flors, el telèfon, els vestits de tota la família de la casa, aquell esquellerinc que farà de telèfon o una esperdenya que farà de cotxe. Finalment ens en cansarem i haurem de recollir, ja s'haurà acabat el cap de setmana.
Avui, divendres 6 de març del 2026, plou. Miro per la finestra de casa meu i observo com una gota baixa vidre avall. El detall. Que bonics que són els petits detalls. La meva vida sense ells no seria res. Els detalls em fan recordar el meu passat, però també han construït el meu present.
L'Eduard. Per això és el meu home i la persona que estimo i comparteixo la vida, per tots els detalls que sempre em regala: unes poques paraules ben dites i ben posades, o un gest que t'ajuda més que res al món. No puc fer res més que almenys agrair-li que sempre hi sigui.
Els fills. L'abraçada de rigor d'en Marc, que quan no hi és la trobo a faltar (Marc, avui quan arribi al vespre m'en fas una, d'acord?). Les bromes d'en Salvi, com aquella del ratolí a dins al llit, o les sorpreses que em fa quan surt de dibuix, que cada vegada fa il·lustracions més boniques.
El dia a dia ple de detalls: anar a passejar el gos i veure aquell petit racó on s'acumula l'aigua i que no pots evitar mirar sempre que hi passes, a veure si els ocells hi podran anar a veure aigua. Recordar que ara que es fan espàrrecs també floreixen aquelles altres flors que he de pensar a agafar-ne un parell per fer un ramet a casa, dinar amb el foc escalfant-te la ronyonada i un tallet de xocolata negra amb avellanes per postres, abans d'anar a treballar.
A la feina. M'agrada recordar detalls de tota la gents que ve a la biblioteca, com es diuen i què els agrada, m'és impossible, és clar, però ho intento, i m'emplena com res al món: la Pepita, amb 99 anys, encara ve a buscar llibres amb lletra grossa, l'Olga, uns pocs anys més jove, en canvi, vol novel·les d'autores catalanes; en Martí, un pare de família, sempre ve a buscar còmics; la Queralt és una noieta molt joveneta que és súperlectora i llegeix ja novel·les i llibres d'adults, la Yasmin i la Fatou llegeixen com llimes, i encara van a primària, l'Arlet i la Coral·lí, unes jovenetes d'ESO són súper lectores i es passen les recomanacions. La Dolors, una mestra jubilada, ve a tots els clubs de lectura i no es perd cap presentació de llibre ni activitat... La Purita, la Margarita i la Dolors, companyes de feina d'una botiga que es van passant els llibres; en Jaume, que sempre ve a llegir el diari i el llibre del club de lectura, súperusuari de la biblioteca, però que sempre es compra els llibres perquè li agrada subratllar-los; en Josep, un senyor que li agrada novel·la d'intriga i que per saber si l'ha llegit escriu una petita marca en llapis a la primera pàgina del llibre... I així podria emplenar el blog de tota la gent amb qui xerro cada dia i que aprecio.
A la coral i les amistats. Un somriure quan has tingut un dia dolent, regalar-te uns guants sense dits per poder cantar a l'esglèsia gèlida de la Bisbal, donar-te unes flors per posar al pessebre del proper Nadal, acompanyar-te a passejar el gos, fer alguna caminda, fer panellets juntes... la broma que ja sabem i que sempre fa riure, que ja és nostra, les cançons que sempre cantem tots junts al voltant de la taula després de dinar o sopar.
No em direu que no són bonics els detalls. Cal buscar-los i guardar-los, jo ho penso fer i el blog és el detall que em permet fer-ho.
