Era dimarts 11 de setembre del 2012, quarts de cinc de la tarda. Plaça Urquinaona, a Barcelona, just davant d'una boca del metro. Un mar d'estalades inundava el nostre voltant. Faltava encara una hora i mitja per la gran manifestació i ja semblava que havia començat: castellers, grallers, balls de bastons, allò era una festa!
Mentre érem allà esperant que els petits es despertessin, ens emocionàvem. Vèiem passar gent com nosaltres, famílies senceres, amb nadons, amb nens petits, a vegades algun conegut, de casualitat, llavors, quina il·lusió! Només calia mirar-nos als ulls i ens enteníem.
Quan per fi vam trobar un forat per entrar a la manifestació era ja a Via Laietana, bastant endavant de la capçalera de la manifestació. Però només entrar-hi les llàgrimes em van baixar galtes avall. Grans, petits, joves cridant per la INDEPENDÈNCIA i el nou estat d'Europa. De seguida ens hi vam afegir seguint un crit que em sembla molt adient al tarannà de la manifestació:
"Què vol aquesta tropa?!
Un nou estat d'Europa!
Què vol aquesta gent?!
Catalunya independent!"
Vam veure gent molt gran, gent molt jove, nadons que mamaven del pit de la mare. A mi especialment m'entendria mirar els avis, gent que han viscut la guerra, moltes vegades l'exili, la pobresa, el franquisme, la transició i que per fi ara se'ls obra una escletxa per on dipositar la seva esperança.
Encara avui m'emociono d'haver estat allà, d'haver votat amb aquell full verd la llibertat pel meu país, i sobretot molt orgullosa de viure en un país on la gent és tan civilitzada i democràtica. Crec que ja no tenim por de dir el que pensem, crec que tothom està il·lusionat amb un nou país i un nou projecte i que això ja no es podrà aturar.
