divendres, 5 de setembre de 2014

Fent endreça, trobant petits tresors

A casa estem fent endreça. Aprofitarem el setembre, el mes del començament de curs, el mes de la il·lusió d'estrenar-ho tot, el mes que tot fa flaire de nou. Igual que abans, quan érem petits i tendres.
 
És inevitable, quan busques, remenes i fas una tria acabes trobant petits tresors inesperats. Avui us en presento un; un que no recordava i que us vull ensenyar.
 
Ens remuntarem a l'abril del 1999. Encara no havien caigut les Torres Bessones, encara no havia arribat la crisi i tothom feia hipoteques com a xurros, les estalades encara no estaven a les tòmboles de la Festa Major i encara no sabíem qui era el ministre Wert. Jo encara vivia amb els meus pares i amb la meva germana adolescent, no tenia parella, estudiava filologia a Girona i ajudava al meu pare a polir fusta per guanyar algun duro. Llavors jo no sabia ni què era un blog personal i un dia vaig escriure això:

"La suor freda a l'esquena. Les aigües del paisatge. Res amb vent, només per les orelles. El cor, cor, cor...
Aquests són alguns dels sons i de les sensacions que em passen quan vaig amb bicicleta. És poca cosa per alguns, però per un mateix pot arribar a se l'única cosa amb sentit en aquell instant. Sentir-se viu, patir la costosa pujada i aguantar fins al final, lluitant a contravent i en contra de la gravetat. Anar amb bici és diferent segons amb qui hi vas, on hi vas i quan hi vas.  Per exemple: si vas cap a Castell d'Aro sentiràs olor de flors i la natura t'omplirà de color verd i de cants d'ocells. L'olor humida del bosc en el seu punt àlgid i una veu que et crida per formar part dels arbres. Però, el mar... pla, tranquil en un dia de sol amb una brisa suau i agradable. Les veus de la gent, gent coneguda, poca i de cada dia, com a casa, com quan vas a ca l'àvia i et dóna galetes i jugues amb el gos i recordes temps que no has viscut i que fins i tot enyores... Les onades del mar, que tants cops t'han calmat les flames d'amors d'estiu i t'han ajudat acomprendre una cosa, que estàs sol en el món, que només pots intentar fer teves les coses que t'envolten: un boli, un full escrit, una fulla, una llàgrima o fins i tot un gos. Sí, será tot teu, però només un moment, un instant. S'ha d'aprofitar, tot s'escapa quan menys ho esperes, però no cal rendir-se, sempre hi haurà més coses per estimar, l'únic que s'ha de tenir és ganes d'estimar i viure."

22 i 24 d'abril del 1999


Quina temptació de corregir-ho!! Però la gràcia d'aquest post és que vull deixar-lo tal com ho vaig fer, amb errors de construcció i també amb el pessimisme d'aquells anys (podeu llegir aquí el perquè). Només vull recordar un trosset del meu passat i poder fer-hi una passejada de tant en tant.
 
Les figues, les mestresses del setembre!

Cap comentari:

Publica un comentari

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...