A la barana dels teus dits, mare,
vaig veure el món per primera vegada.
Quan vaig fer-me gran, sense voler,
els teus dits traspuaven aire lliure, fresc,
argentat, suau, blau,
però també roig, boig, vertiginós.
No hauria volgut mai saltar aquella barana,
no hauria abandonat aquells dits, mare,
però la vida és així, com la mar, moguda i plana;
jo ara sóc una aprenent de l'amor i l'odi,
d'aventures i desventures,
d'un bon dia i d'una mala tarda;
però qui no enyora ser una petita nena,
quan tu, mare, poses els teus dits de barana?
Per la meva mare
moltes gràcies pel teu comentari i pels teus versos, plens d'un amor que jo també estic vivint intensament aquests dies
ResponEliminaPer mi és l'amor més autèntic, l'amor de filla a mare i espero que un dia podré experimentar el que sent una mare per un fill o filla. Gràcies a tu per la teva iniciativa.
ResponEliminaL'amor de la mare, és l'amor que més trobo a faltar. També és l'amor que encara avui em dóna la força per lluitar i seguir caminant. On siguis un petó ben gros! Un petó també per tu Cristina..
ResponEliminaGràcies guapa!! Una abraçada!!
ResponElimina