Farigola

Aquests dies ja bufa el vent de Quaresma i és ben normal que els encostipats vagin fent festa major arreu. A casa sempre s'ha dit que medicar-se per quatre mocs no val la pena, de fet si et prens alguna cosa, en comptes de durar una setmana, l'encostipat acaba durant vuit dies. Però, també, aquests dies floreix la farigola. A casa tenim sort que la farigola creix a pam i toc, sempre és fàcil agafar-ne un brot per curar una conjuntivitis o per amorosir un mal de coll empipador que no et deixa sortir la veu. De gust és amargant i no gaire agradable de beure, encara que hi posis una mica de mel o un raig de llimona no és precisament una delicatessen, però la veritat és que és un antibiòtic natural força eficaç. Per això agraeixo tenir-ne a mà. 

La farigola és una herba que sempre m'ha acompanyat. Recordo que de petita em sortien aquells mussols al dematí, quan m'aixecava, i la mare en feia una mica d'infusió hi sucava una gassa i me l'anava passant a l'ull. També hi havia aquells matins, ja més gran, quan cantava a la coral, i necessitava aclarir la veu, llavors m'en feia una tassa per poder participar a aquell concert que sempre feia il·lusió estrenar. Quan vam tenir en Marc i més tard en Salvi, van arribar les conjuntivitis, sempre inoportunes perquè impedien portar-los al col·legi, però quatre passades d'aigua de farigola a aquells ullets i l'endemà tornem-hi que no ha estat res. I ja no parlem d'aquella tos que no acaba de marxar mai ni de dia ni de nit, infusions de farigola amunt i avall i al cap de pocs dies la tos ja és fora. 

I és que el dia a dia està ple de petites incomoditats, però cal fixar-se en aquells remeis que ens envolten i que ens ajuden a superar-les i a fer que la vida sigui una mica millor. La natura a vegades és imprevisible, gairebé sempre salvatge, però sobretot és molt sàvia. Cuidem-la i valorem-la.

Música i poesia

Aviat farà divuit anys que treballo a la biblioteca de Torroella. Conec a moltes de les persones que venen regularment i m'agrada saber com estan i si les puc ajudar amb alguna recomanació, trobar-los el llibre que busquen o  informar-los d'alguna nova activitat. La feina és molt agradable i m'agrada molt fer-la. Hi ha setmanes que són intenses, altres de més feina burocràtica, però sempre t'anima el fet que treballes per les persones que veus cada dia. Hi ha altres dies, però, que treballar a la biblioteca és un regal.

Dimarts passat, el dia Internacional de la Poesia i l'aniversari del naixement de Bach va ser tot un regal d'algunes d'aquestes persones a la biblioteca. Vam fer un homenatge a la música i a la poesia. Vint-i-una persones que apreciem i coneixem a la biblioteca van recitar un o més d'un poema; hi havia nens i nenes (recitant de MEMÒRIA!), poetes i no poetes adults, tots amants de la poesia, i també hi havia música de guitarra que acompanyava les veus. Entremig alguna peça de guitarra plena de talent i emoció interpretada pel guitarrista Jaume Olivé i la seva filla Júlia Olivé, uns artistes de cap a peus. El resultat va ser d'una qualitat excepcional, tothom ho va fer molt bé i la sala era plena a vessar gaudint de la poesia. 

Ja us dic jo, que precisament la poesia no és el que la gent demana més a la biblioteca. Jo mateixa diria que amb prou feines he llegit un parell o tres de llibres de poemes. Malgrat tot la poesia recitada té èxit. La gràcia, al meu entendre, és  que algú te l'expliqui no només amb paraules, sinó amb gestos, amb la mirada i amb tot el cos. La poesia va més enllà del paper, és pura emoció i cal interpretar-la. 

La recomanació que us faig si no us agrada la poesia és que l'aneu a escoltar, hi ha rapsodes molt bons. De fet tots els que van recitar el dimarts passat a l'homenatge a la poesia van fer-ho molt bé. Si un dia veieu que fan un recital de poesia, no ho dubteu, aneu-hi, us agradarà, doneu-li una oportunitat i veureu que us deixeu portar per mil històries boniques que amaguen tots els poemes.

La pluja, un plaer

Ja no fa tanta fred, comencen a sortir espàrrecs, floreix la mimosa i les primeres flors de la primavera. Molta gent està més contenta perquè ve el bon temps. Però jo mantinc l'esperança d'una primavera que porti unes bones pluges. Aquests dies m'he trobat enyorant la pluja, ja no només per la falta d'aigua, essencial per viure i per la natura, sinó també per la fressa que fa quan pica sobre el teulat o per veure algun ocell com es passeja per sota el ruixat, o fins i tot per sortir a passejar els gossos amb paraigua. Després pot ser que et trobis una salamandra que també ha decidit sortir a fer un volt o potser un cargol que ha tret la banya, veus la natura des d'una altra mirada, plena de gotetes i brillant, sembla que veus unes altres plantes, flors o arbres. 

D'altra banda, si no ve de gust passejar, també és molt agradable veure com cau la pluja des de dins de casa: asseguda al sofà, amb la manteta, una bona lectura i de tant en tant una mirada a defora. Com ja sabeu els que em seguiu de fa temps, m'encanta mirar per la finestra (aquí en vaig parlar), és una afició més de la meva llista. A casa no soc l'única, però. Tenim una gata, la Russi, que el seu lloc és a l'ampit de la finestra. Ja li vam posar una manteta per ella i es passa el dia allà, mirant i dormint. La Russi és una gata ben especial, té por de tot i li agrada molt estar a dins, per això se sent segura a un lloc alt i amb visibilitat. Sap que allà de tant en tant algú de nosaltres l'anem a manyagar i que els gossos no la molestaran. 

Avui m'ha agradat recordar com és un dia de pluja. Segurament avui farà sol o potser amb una mica de núvols i segur que no farà gaire fred, però aquest blog és per somniar i per imaginar el dia que tornarà a ploure. Llavors ho hem de gaudir al màxim, tant com puguem, i hem de pensar que emplenem pantans i apaguem la set de la natura. 

Ser tia

A fer de tia em vaig estrenar amb la Clara. A l'agost farà deu anys. Ja a l'hospital la vaig agafar a coll i vaig connectar amb ella de seguida. Com que en Marc ja tenia tres anys i s'estimava molt la Clara vaig poder estar per ella i algun dia a la setmana la tenia al matí. Recordo que era molt bona, dormia quan tocava, no es feia gens estranya i era molt riallera. Només hi havia una cosa, a l'hora de menjar era un drama, costava molt fer-li empassar un parell de cullarades. Un dia, i m'en recordaré sempre, se va acabar tota la papilla, TOTA! No m'ho podia creure. Ara la Clara és una nena encantadora, xerraire, llaminera i trempada, que sempre m'abraça quan ens trobem. Xerrem de l'escola, les companyes i companys i ens posa a tots al dia del safareig de la classe.

Després va arribar la Marina. Amb ella ha estat diferent. Quan va néixer jo tenia en Salvi amb poc més d'un any, a més d'en Marc, i era tot molt més complicat per implicar-me amb ella. Per sort amb el temps l'he pogut conèixer més i ara també som molt amigues. És una nena més tímida, però quan s'obra és molt divertida i intel·ligent, a més de molt alegra. M'encanta quan explica coses, té uns raonaments molt interessants i es fa estimar moltíssim. També té una imaginació desboradant, és molt divertit com juguen a pokémons amb en Salvi. Aquest parell són molt amics i poden estar hores junts sense barallar-se.

M'agrada molt poder estar amb elles, i en Marc i en Salvi s'ho passen molt bé amb les cosines. De tan en tan venen a casa i fem galetes o una coca, o simplement venen a jugar. Alguna vegada he hagut d'anar a buscar la Clara o la Marina a alguna extraescolar i passem una estona junts al cotxe, buscant música xula i cantant tots plegats.  No ho podem fer gaire sovint, coses de la feina i el dia a dia, però quan ens veiem és bonic. 

I ara seré tia un altre cop. Em fa molta il·lusió. M'agradarà conèixer el meu nebot i si puc cuidar-lo de tan en tan i està amb ell estaré encantada de fer-ho. I és que ser tia és una ganga: te les estimes com una mare, però sense la responsabilitat de ser-ne. Tot són avantatges! 

La il·lusió de tocar neu

Ja fa molt de temps que en Marc i en Salvi ens anaven al darrere per anar a la neu. Tant el seu pare com jo no som gaire de neu, potser perquè encara recordem la nevada del 2010 o potser perquè la neu no és pròpia de casa nostra i la veiem llunyana i aliena a nosaltres. Potser també ha fet forat les paraules que sempre em deia la iaia Montserrat: "La neu està molt bé a la muntanya, no cal pas que nevi aquí, la neu fa pudor!"; ella va passar tota la seva infantesa i joventut a Sant Joan de les Abadesses fins que es va casar. Allà, a aquella època,  els hiverns eren realment crus i gèlids, amb neu que quedava glaçada i costava molt de fondre's. 

Finalment, però, fa unes setmanes ens vam decidir a anar a Molló a tocar la neu. En Salvi ja havia vist neu, però era tan petit que per ell era com la primera vegada: baixar amb trineu, fer un ninot de neu, guerra de boles de neu... Tot era divertit i nou!  

La seva il·lusió i alegria em va fer pensar en tot aquest 2022, que també hem anat reprenent tot allò que la ditxosa pandèmia no ens havia deixat fer durant dos anys: sopars i dinars amb la família, amb els amics, amb companys de professió, cantar sense mascareta, somriure'ns i poder-ho veure, fer-nos petons, abaraçades... . Tornar a viure allò que ja havíem viscut, però que ens semblava tan llunyà que era com si fos la primera vegada. Jo no soc especialment optimista, els que em coneixeu ja ho sabeu, però potser val la pena tenir aquesta visió positiva i quan recordem la pandèmia puguem dir que almenys ens ha permès viure i apreciar el que ja havíem viscut com si fos la primera vegada.