Mandarina

Un pessic d'escalfor

Unes miques de comfort

Alguns records innocents

Una llarga sobretaula

Quantes coses que em vénen al cap quan pelo una mandarina!

Un matí a casa

Avui no tinc fotos. Coses de la tècnica. Per tant us faré quatre pinzellades d'algunes imatges xules que he memoritzat aquest matí per guardar al calaix dels records:

Un cistell, marialluïsa i un aire de mar que belluga les fulles.
Un gat al sol, assegut, amb els ulls mig clucs i envoltat de mandra.
Un tros de sol que escalfa unes pedres de la paret de casa: il·lumina els records de moltes generacions.
L'espiell de l'escala: observa un matí qualsevol, a Can Garnota.
Un cotxe que marxa, camí avall, amb la recansa de deixar la casa, però també amb la certesa de tornar al vespre, quan la foscor estigui acompanyada de les estrelles.

Adolescència

A la biblioteca cada dia tenim adolescents. Vénen a estudiar, a l'ordinador, però també a passar-se paperets per lligar, a enganxar xiclets a sota la taula, a gravar les taules amb noms d'uns i altres, a xerrar, a riure... És una edat difícil, també ho va ser per mi. És el moment clau per triar què has de fer amb la teva vida, però al mateix temps només tens ganes de passar-ho bé i deixar-te d'obligacions. Per això és important que nosaltres, els que ja som més grans, els mirem d'entendre i escoltar. Sóc la primera a dir que em costa fer-ho, però també veig que si ho fem els resultats són més bons. Un exemple clar són Acció festiva: un grup jove amb ganes de fer música i fer-la ben feta. Sé que aquest estiu han triumfat per Gualta, Verges i algun poble més que se m'escapa. Aquests són els adolescents als que ens hem de fixar. Aquest són els que faran el futur del nostre país i en ells cal posar-hi la confiança.

Encara recordo les paraules d'una persona que em va explicar una vegada que en Gerard Quintana cantava molt bé des que no formava part de Sopa de Cabra. Jo, incondicional de Sopa de Cabra perquè era de l'època de la meva adolescència, em vaig quedar sense saber què dir-li, però em va saber greu. Després tot pensant vaig dir-me: sí, potser per un crític en Gerard Quintana ara és millor com a cantant, però no hauria arribat aquí sense Sopa de Cabra. I és així. No menyspreem els inicis, no tots són bons, és més, la majoria són difícils i durs i fàcilment criticables, però no per això deixen d'ensenyar-nos coses.

Per això avui faig homenatge a l'adolescència, a la meva també. Malgrat ser una època molt difícil em va ensenyar moltes coses, entre elles l'amistat. La millor amiga de l'adolescència i que encara dura és el millor record que en conservo, la Mireia. Nits senceres parlant de cinema, nois, música, balls, amigues, amics... Ella era l'estiu de la festa major, les bogeries, els vestits alegres...Només esperava Setmana Santa perquè arribés la Mireia de Barcelona i poder fer-ho tot juntes.

Ara tot ha canviat, però la Mireia i jo tenim un fil que ens uneix i que mai es trencarà. Som amigues d'adolescència i això marca per sempre.

Desordre i confusió

Sí, és així. Tot ho tinc desordenat. No només la casa, sinó també les idees. Últimament els posts que he fet no són massa engrescadors... Em fa falta un resset: descansar una mica i tornar-hi amb força i energia.

Us podria explicar que la Neula i en Benet (els gossos de casa) s'escapen cada dia, que a la feina tenim més activitats que dies té una setmana, que amb l'Eduard ens hem passat el cap de setmana remenant "trastos" del trasllat (que vam fer a principis d'any), que estic llegint a marxes forçades els llibres del club de lectura... però no ho faré. Esperaré a tenir alguna cosa interessant a dir, tenir una foto d'aquelles de caure de cul per posar i, sobretot, esperaré el Nadal, la millor època de l'any a casa meu. Però d'això ja us en parlaré un altre dia.

Mentrestant posaré ordre: mirarem de tenir internet a casa (per fi!), si la tecnologia ho permet, mirarem de fer un viatge a la tintoreria, a Ikea i sobretot mirarem d'agafar-nos-ho bé i anar algun dia a perdre'ns: sense mòbil i sense feina, a un lloc on el silenci sigui el vent que bufa i els ocellets que canten, a un lloc que no serà la Vall d'Aro.

Us preguntareu, què hi pinta aquesta foto d'un gat aquí? Doncs bé, res. És en Missi, que com sempre es posa al mig de tot arreu, i ja se sap, el desordre i la confusió són els que manen en aquest post.

Castanyes i bolets

Anar a buscar castanyes i bolets hi hem anat sempre, a casa. Sense buscar gaire, tot passejant, una excusa com una altra per trobar una clariana fer una mica de foc i coure alguna botifarra o algun tall de cansalada... Després ho acompanyem amb torrades, all i oli i escalivada i quedem tips i retips. Ja hem fet la castanyada!

Aquest any, però, ni castanyes ni bolets. Aquests d'aquí són dels únics que he vist, gràcies a la mica d'humitat i la mica de pluja que ha caigut. De castanyes amb prou feines n'hem trobat quatre de petites. Res, una misèria.

Potser és la falta de pluja, l'explotació exagerada del bosc, potser el poc respecte que li tenen alguns o potser tot alhora el que ha fet que cada any surti desanimada de la nostra "castanyada". Si no ens hi esforcem tots una mica aviat no sabrem ni què és una castanya ni quina cara fa ou de reig.

Viure i cantar a la Vall d'Aro

Encara no fa ni un any que visc a la Vall d'Aro, però ja en fa quatre que hi canto. Sí, la Vall d'Aro té una coral. Vam començar molt modestos, cantàvem el que podíem i com podíem, amb una directora que ens va mimar molt i que amb el seu esperit musical va aconseguir perfilar les veus.

A la coral no només hi trobo una teràpia de relaxament, sinó també amics i amigues. Hi he conegut gent fantàstica, totalment diferent, però que tenim en comú una cosa: estimem la música. Des de gent d'Hondures a gent d'Alemanya o Sicília, fins a una infermera, un arquitecte, un parell de farmacèutiques i un parell o tres de mestres, una artista d'escultura i pintura, un psicòleg, una professora de castenyoles... bé, no acabaria. A tots me'ls aprecio molt.

Fa uns dies em van enviar des de la coral aquest vídeo del You Tube: és el concert que vam fer a Cassà de la Selva l'any passat, pels volts de Nadal, juntament amb la coral Bell Ressò d'aquest mateix poble. Recordo els assajos intensos i també l'emoció. Els nervis també em van trair i un bon encostipat em va acompanyar el dia del concert. Us poso aquí només el primer moviment de la peça, a tall de tastet.

http://www.youtube.com/watch?v=JlAebhz8DCY

L'opositora

L'opositora ha deixat de ser-ho. Ara podrà ser lectora, amant de la música, cuinera, amiga, dona, companya de feina i fins i tot mestressa de gats i gossos.

Avui l'exopositora se sent molt bé. Té ganes de celebrar-ho amb tothom que li ha donat suport. Per ella és difícil expressar-ho amb paraules, i més al blog. Creu que les companyes ja saben que les estima molt; la família també sap que ella els hi agraeix moltíssim tot el que han fet aquests mesos; els usuaris saben que seguirem treballant més que mai per satisfer-los; els amics també saben que l'exopositora els convidarà un dia no gaire llunyà per celebrar-ho; i la coral de la Vall d'Aro sap que l'exopositora està molt contenta de formar-ne part. Però l'exopositora encara no està prou satisfeta.

L'exopositora ha de donar les gràcies a tots vosaltres que de tant en tant heu llegit el seu blog. Alguns són coneguts de l'exopositora, altres no. Però tots tenen coses en comú amb l'exopositora que els agrada llegir, escriure i donar una mica més d'encant al dia a dia.

L'exopositora agraeix a l'atzar haver-vos conegut. A pesar de los pesares la vida no és tan dolenta i a vegades unes paraules de tardor l'ajuden a animar-se, uns còmics d'en Tatay l'ajuden a riure o uns dibuixos d'en Quim Bou li recorden vells temps medievals. Fins i tot un escriptor li va fer escriure un poema en un racó dalt del món, l'exopositora n'està ben orgullosa. Els clàssics tampoc l'han abandonat i entre Roma i New York, la Mariàngela l'ha transportat de la capital més antiga a la més moderna. L'exopositora, tot caminejant, també ha volgut passar per la maleta sarda i compartir-hi l'amor per les tomates i les esbargínies. Tant un diari absurt com uns frikitecaris han fet riure moltíssim a l'exopositora i uns dilluns musicals també li han amenitzat algunes estones. Fins i tot algú que és funestament desmemoriat ha ajudat avui a l'exopositora a trobar la manera d'expressar el que sent.

Finalment l'exopositora vol agraïr a Torroella de Montgrí que cada dia, quan arriba al poble, pugui dir-se a ella mateixa: "em sento com a casa".

L'exopositora us convida a celebrar-ho amb uns panellets casolans. Bon profit i moltes gràcies!