dimarts, 21 d’abril de 2009

La duresa d'un paisatge


M'agrada llegir novel·les ben traduïdes. Un dels millors traductors que he llegit, sense saber-ne ni entendre-hi massa, és en Pau Vidal. La biblioteca de Vidreres fa poc han tingut la sort de rebre'n una visita i pel que m'han dit va ser fantàstic. En Pau Vidal ha traduït moltes de les novel·les de l'Andrea Camilleri, entretingudes i plenes de dialectalismes sicilians i que el traductor ho resol amb la riquesa també dialectal del català.


Per aquesta raó, quan l'Esther, al seu bloc, va recomanar La vídua desclaça, de Salvatore Niffoi, no vaig dubtar a apuntar-me'l per llegir-lo. En Pau Vidal el tradueix magníficament. La novel.la és dura, però alhora poètica i amb pinzallades del folklore de Sardenya.


Un fragment poètic:

"A mesura que baixàvem cap a la costa el perfum canviava, i assaltava als narius amb glopades de tarongina i murtra i ventades de ginesta empastades amb salabror."


Un fragment dur:

"El líquid espinós que en Centini m'havia abocat se'm fregia a dintre, me'l notava entre les vísceres com el verí d'una taràntula."


Un fragment de la padrina, present a tot el llibre:

"Ser un bon bandit vol astúcia

estudiar vol voluntat

treballar, ves, vol paciència

i viure vol llibertat"


La llibertat, la quimera de la Mintonia i potser també la de tots, o no?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...