La vida

La flor se sentia forta i vigorosa, resistent i esplèndida. La seva vida anava passant amb dies de sol, més alegres, i amb dies de pluja, més mostius i tristos, però també necessaris.

Un bon dia un bufarut de vent mal intencionat o una pluja inoportuna va emportar-se aquella flor, ja madura, deixant un buit a l'espai. La buidor es feia sentir, la tristesa i el dol suraven a l'aire. Calia passar aquest dol i vessar llàgrimes. Aquella flor forta i vigorosa era com tot a la vida, arriba un moment que s'acaba. 

Però potser aquella flor no se'n va anar del tot, potser va deixar tot el que tenia de bo en unes petites i minúscules llavors que ara la terra abraça i mima. Potser amb el temps creixeran, unes flors molt més fortes, resistents i esplèndides que la flor malaurada, capaç d'aguantar ruixats, tempestes i tramuntanades. Potser no s'ha acabat tot i hi ha temps per l'esperança, la il·lusió i la vida. Potser és bonic de recordar-ho.

 

 

Dedicat a la meva amiga que estimo moltíssim. Sé, n'estic convençuda, que ella porta el millor del seu pare a dins la seva ànima.

Somriure a la vida

Heu ballat mai la música del Telenotícies mentre pareu o despareu taula? Heu posat mai els gots i les olles al rentaplats entonant la musiqueta del Tetris? Heu inventat passos de ball mentre sofregiu la ceba per l'arròs o els macarrons?

 

JO SÍ! M'encanta fer el pallasso al meu dia a dia, a casa, quan em toca fer feines avorrides, pesades o monòtones; em trec la màscara de bibliotecària, de dona responsable i seriosa. I no sóc pas jo sola, des que som dos i des de fa gairebé tres anys, que som tres, compartim aquestes petites bromes. Que ens toca anar a passejar gossos, doncs bé, què millor que canviar lletres a cançons ben conegudes.

Jugant

 

Un exemple: recordeu el famós, i pesadíssim, "envàs on vas?" Doncs vam canviar-li la lletra i la vam dedicar a la nostra gossa, la Neula, que no acaba mai la gana:

 

"encara que sigui una plastaaaa,

la Neula no s'ho menjarà!"

 

La Neula

Va ser el hit durant moltes setmanes a casa, a en Marc el fascinava la musiqueta, i la lletra també, la trobava propera i divertida.

 

Què vull dir amb tot això? Bé, que a vegades no cal esperar que la vida et somrigui, millor somriure a la vida; hem vingut només una vegada a aquest món, mirem de passar-ho tan bé com puguem.

Paciència, constància i una història d'amor

Avui us explicaré una història senzilla.

"Hi havia una vegada una noia que es va enamorar d'un noi alt, ben plantat i amb ulls de mar. Aquell noi li agradava la vida tranquil·la, la música, la natura i semblava tan tímid o més que ella. Tot apuntava a una atracció mútua. La noia va fer el pas. Un no tranquil, pausat i amb ànims de mantenir l'amistat va sortir de la boca del noi. La decepció i el dol va fer que ella volgúes prendre distància, però ell valorava molt la seva amistat.

I ella va viure dos anys entre el desconsol i l'esperança, entre l'estimació i el patiment. Que lent que passa el temps quan tenim vint anys! Va arribar un juny, un juliol i un agost amb una llum diferent, semblava que l'esperança guanyava terreny i el cos d'ella va omplir-se d'il·lusió. El setembre, finalment, aquell noi va fer un pas en ferm.

Des del setembre de fa tretze anys aquella noia i aquell noi estan junts: la convivència, la casa, una festa d'unió...i finalment va arribar un nen amb ulls de mel.

La paciència i la constància van ajudar a aquella noia. Ara tots dos comparteixen la vida i saben con en són d'importants aquests valors; bàsics per aconseguir aquells pessics de felicitat que cal buscar a la vida. Volen ensenyar a aquells ulls de mel què és la vida i a saber apreciar-la."

No és fàcil explicar una història així. Parlar d'un mateix és molt complicat, ho constato cada cop que vull escriure en aquest blog. Però la paciència i la constància m'han acompanyat sempre i m'han ajudat a ser on sóc. Calia deixar-ho escrit.



Fer anys, una il·lusió.

Fer anys no em preocupa, és més, m'agrada. Amb els anys es comencen a llegir els dies i els anys viscuts a la cara:

 

Prop dels ulls: un plec d'aquell somriure que faig cada cop que veig la gent que estimo.

A tocar de la boca: unes petites arrugues fruit de les converses tingudes.

Les bosses a sota els ulls: plenes de mirades, observacions, alegries i també tristeses i emocions que han fet vessar llàgrimes.

Al coll: unes fines línies, aparegudes després d'haver entonat milions de músiques i cançons.

I al front: petits plecs són l'orgull d'haver solucionat problemes pensant i imaginant, intentant fer feliç als qui estimo i a mi mateixa.

 

L'any que ve aquests plecs, aquestes bosses, aquestes fines línies es faran més profundes. Un any més de rialles, somriures, cançons, preocupacions i llàgrimes s'hauran de notar per força, és llei de vida. No em fa res, ho agraeixo. Llavors celebraré un any més amb ganes i il·lusió i sobretot m'agradarà compartir-ho amb tots vosaltres.

El xuclamel, perquè a vegades una mica de dolçor està bé per celebrar els 35 anys!

Un Petit Príncep

Rellegeixo El petit príncep. Un cop d'ull net i clar a un món d'adults difícil d'entendre. Un vaitge de retorn a la innocència d'infant. Hi reconec les preguntes curioses i persistents, les repostes senzilles i els raonaments més simples.

 

 

 

I és que a casa hi tenim també un "petit príncep", amb el seu món i la seva imaginació. Un món que encara és un petit planeta, ple de jocs, bromes i on tenen prioritat les emocions i la simplicitat. Emocionar i simplificar, aquest és el meu repte de cada dia. Em cal treure el meu petit príncep de dins, amagat durant anys, i que ara m'adono que trobava a faltar. Seria bonic tenir-lo sempre aquí, però segur que un dia se n'anirà. Llavors, si me n'adono, haurà arribat el moment de retrobar aquella nena entre les paraules de El petit príncep, de Saint-Exupéry.

 

 

Crònica d'un sentiment

Era dimarts 11 de setembre del 2012, quarts de cinc de la tarda. Plaça Urquinaona, a Barcelona, just davant d'una boca del metro. Un mar d'estalades inundava el nostre voltant. Faltava encara una hora i mitja per la gran manifestació i ja semblava que havia començat: castellers, grallers, balls de bastons, allò era una festa!

Mentre érem allà esperant que els petits es despertessin, ens emocionàvem. Vèiem passar gent com nosaltres, famílies senceres, amb nadons, amb nens petits, a vegades algun conegut, de casualitat, llavors, quina il·lusió! Només calia mirar-nos als ulls i ens enteníem.

Quan per fi vam trobar un forat per entrar a la manifestació era ja a Via Laietana, bastant endavant de la capçalera de la manifestació. Però només entrar-hi les llàgrimes em van baixar galtes avall. Grans, petits, joves cridant per la INDEPENDÈNCIA i el nou estat d'Europa. De seguida ens hi vam afegir seguint un crit que em sembla molt adient al tarannà de la manifestació:

"Què vol aquesta tropa?!

Un nou estat d'Europa!

Què vol aquesta gent?!

Catalunya independent!"

Vam veure gent molt gran, gent molt jove, nadons que mamaven del pit de la mare. A mi especialment m'entendria mirar els avis, gent que han viscut la guerra, moltes vegades l'exili, la pobresa, el franquisme, la transició i que per fi ara se'ls obra una escletxa per on dipositar la seva esperança.

Encara avui m'emociono d'haver estat allà, d'haver votat amb aquell full verd la llibertat pel meu país, i sobretot molt orgullosa de viure en un país on la gent és tan civilitzada i democràtica. Crec que ja no tenim por de dir el que pensem, crec que tothom està il·lusionat amb un nou país i un nou projecte i que això ja no es podrà aturar. 

Compartir

En Marc està aprenent a compartir, encara costa una mica amb dos anys, però ho intentem. Divendres passat l'Assumpta Montellà va compartir amb la gent de Torroella un relat commovedor relacionat amb la Maternitat d'Elna. Vaig tenir tota l'estona les llàgrimes als ulls i un nus a la gola. No puc dir que el relat fos agradable, no és la paraula, sinó que tot era real, proper, sincer. És difícil explicar-vos tot el que ella ens va transmetre en una hora: el viatge silenciós de l'exiliat, el patiment de la set, la gana, la fred a una platja lluny de casa... però el més dur va arribar amb les dones i els nens. L'Elisabeth Eidenbenz va ser com una estrella per la plaja d'Argelés, plena a vessar de gent i amb mares desnutrides amb nens afamats. Ella s'enduia tots els nens i les mares, totes les embarassades, les cuidava i les mimava perquè parissin amb dignitat a una maternitat a Elna, al sud de França. En va salvar 597. No us vull explicar res més, cal que llegiu el llibre, cal que aneu a escoltar a l'Assumpta, cal que visiteu la Maternitat d'Elna al sud de França, cal que llegiu el blog sentiments a flor de pell. 

Per això avui aquest petit escrit, no massa ben relatat, una petita illa enmig d'aquest mar de silenci d'aquest blog, però en definitiva un intent per compartir amb més gent el que vaig sentir. Us deixo amb aquesta frase d'un fill de la maternitat d'Elna.

"La meva mare va donar-me la vida a la maternitat d'Elna i l'Elisabeth la confiança en el gènere humà"

Sergi Barba.

Totes les mares, felices i contentes d'estar amb els seus fills, comparteixen la seva mirada, la seva vida.



Què pot ser més esperançador que una mirada alegra d'un nen?