El misteri de la pàgina següent

Una tarda qualsevol, en Marc juga, jo el vigilo d'aprop. Sé que agafarà un llibre dels seus i que en girarà les pàgines un i altre cop. I és que qui es pot resistir a saber què hi ha a la pàgina següent?

Alguns adults encara conservem la il·lusió i la màgia de girar pàgines. Però no tothom, és una llàstima. Llegir és bo: per la imaginació, per aprendre a expressar-se, a escriure i en conseqüència a trobar feina, a saber ordenar els pensaments, a saber aprendre més ràpidament i sobretot a ser una mica més feliç. Què cal llegir? El que vingui de gust, SENSE OBLIGACIONS. Aquí és allà on ens equivoquem. Revistes, còmics, novel·les romàntiques, blocs... tot és vàlid, només cal que es creï aquest misteri que anima a girar una pàgina (o bloc) rere una altra.

Ara, un cop acabat aquest escrit, me'n vaig a llegir, que sembla que el llibre que tinc a la tauleta de moment m'agrada. Apa doncs, molt bona lectura!

Per un forat

De tant en tant val la pena obseravar la pròpia vida des de fora. Així ens adonem que som molt afortunats.

En una bombolla

El Montseny. Dissabte al migdia. Agost. En Marc, l'Eduard i jo. No vam pensar-nos-ho massa a l'hora de dir que sí a invitació d'uns amics al càmping que hi ha al bell mig de la natura. Sempre que anem al Montseny quedem ben parats de com n'és de maco. És un monument de la natura.

Vam poder visitar totes les fonts, totes les feixes i fins i tot el foc de camp, un lloc amb grades i tot on abans s'hi deixava fer un gran foc i que ara no s'utilitza per cap activitat (quin greu!). Els nens del càmping juguen i s'ho passen pipa sense perill que passi cap cotxe, ja que l'entrada és restringida només per carregar i descarregar. Un aixopluc ajuda a mantenir el caliu humà els dies de pluja o els migdies molt calorosos. Un lloc fantàstic per descansar i no patir aglomeracions a ple mes d'agost.

L'amabilitat dels amics i l'entorn del massís va ser com si estiguéssim dins una bombolla de felicitat. Gràcies!

Avets de Yellostone al Montseny. Pujant per les feixes.

Bolets a dojo! Aquest són curiosos, semblen de suro. També vam veure un pebràs.

Les castanyes ja es preparen per la tardor.

Els tàbacs també hi eren, però la veritat és que la bona companyia va fer que ni els notéssim.

El Montseny i al fons el mar. Quin privilegi!

El més important: en Marc va estar ben acompanyat i va caure rendit només arribar a casa.

Tecal, ngué, tanc

No és swahili ni txec, són les primeres paraules d'en Marc: tecal, ngué, tanc. I és que últimament només que tenim "primeres vegades". Diumenge passat vam anar per primera vegada a la plaja. Com sempre: davant del Xalet de les Punxes, a Sant Pol. Arrecerat del vent.

Aquest lloc per mi és infantesa, calor, sol, avorriment, sorra, pell de gallina, gana, amics, primers amors, volei, adolescència i sobretot el passat, però segurament també el futur més immediat. Els llocs també passen de pares a fills. Què serà per ell aquest lloc? Això ja són figues d'un altre paner!

Fotografia: Xalet de les Punxes, una de les primeres cases d'estiueig de San Pol i que ara està bastant abandonat.

Presentació oficial del ramat de casa

Ens agraden els animals i el que no ens agrada gens és que pateixin. Per això ens hem trobat que a casa nostra ja tenim un bon ramat d'animals, tots recollits del carrer: en Benet, la Neula, en Missi, la Tuni i en Heavytz. Tots es porten molt bé entre ells i tots tenen la seva personalitat. Avui penjo algunes fotos perquè ells també es mereixen sortir al bloc, són part de la família.

En Benet: el vam trobar prop de Sant Benet, camí del Monclar. Estava lligat amb una cadena d'un metro de llarg que arrossegava per terra i estava lligada a un collar fet de filferro amb ferides importants. És el primer gos de casa.

En Heavytz és l'últim d'arribar. Cliqueu aquí per saber la història.

En Missi va ser una donació d'una botiga d'animals, que veien que es feia gran i no el vendrien. Va ser el primer de tots i ell és l'amo de la casa.

En Benet i la Tuni, junts. Entre ells sempre s'han portat bé.

La Neula és la carinyosa, la pesada i la punyetera. Va ser la penúltima d'arribar i té dominat en Benet.

La Tuni, o Antònia, és la gata més agraïda del món. La vam recollir d'una obra que estava a punt d'acabar. Tenia la pota coixa d'una antiga ferida i la vam recollir perquè no es quedés al carrer. És carinyosa, però quan ella vol i no li agrada gens l'enrenou ni les visites.

També vam tenir la Cendra, que hi tinc la foto al marge dret del bloc. Va morir fa dos anys, el dia del meu aniversari.

Les cerves i en Marc

Fa un any em costava passejar pel camí: s'em feia cansat i la panxa em pesava moltíssim. Em distreia veient com la Neula, la nostra gossa, es menjava les cerves que hi havia per terra. No devia ser un bon any per les cerves, perquè eren una mica verdes i eren totes a terra.

Ja ha passat un any. Ara passo pel camí ben carregada amb en Marc a coll. La Neula no es menja cap cerva perquè estan totes a l'arbre. Un any pròsper per les cerves i per mi també. En Marc ja té un any i només amb aquest any m'ha ensenyat moltes coses. Només desitjo seguir aprenent cada dia que passa i que d'aquí a un any pugui tornar a fer un escrit per celebrar-ho.

A la foto: en Marc amb en Heavytz, el gat negre. Tenen la mateixa edat. Un dia, quan en Marc tenia dies, l'Eduard va anar a la ferreteria i va tornar amb un parell d'eines i un gatet a sota el braç: era ben bé una boleta negra com el carbó i uns ulls del color de la fulla d'olivera. S'han criat junts i com podeu veure són molt amics.

Com una fulla

Era blanca i fina de pell, amb un caràcter fort i un parell de cuixes de can Taron. Va néixer i créixer a Sant Joan de les Abadesses, en una família que vivia gràcies a la indústria tèxtil: el pare era corronaire. Sempre li va agradar ballar: sardanes, valsos, passos dobles. Va anar a servir després de la guerra a Vic i a Mataró. Es va casar amb un noi que feia el servei a Camprodon i que va resultar ser l'hereu de can Rufí, de Sant Feliu de Guíxols. Sempre va ser molt moderna: es va treure el carnet de conduir cap als 50 anys i va ser la primera de la família de tenir a casa rentadora, rentaplats i microones. Malgrat tot no es perdia mai la missa de diumenge: en directe, a la ràdio o a la tele. Li agradava cosir, fer ganxet o mitja; començava moltes coses i n'acabava les que li feien realment gràcia d'acabar. Viure la guerra la va afectar per això ho acumulava tot i evitava mirar pel·lícules, llegir llibres o parlar del tema. Li encantava menjar xocolata desfeta, sobretot després de la missa del gall. Va tenir dos fills, tres nétes, un nét i un besnet. Es va apagar com una espelma el 28 de desembre del 2010. Va viure tota una vida i era la meva àvia.

El perquè d'aquest post: impedir que tot el seu món s'en vagi volant, COM UNA FULLA.