Adéu

Era el germà del meu pare, el fill de la meva àvia, el pare dels meus cosins, el marit de la meva tia: era el meu "uncle". Van llegir aquesta poesia per ell, avui jo l'escric al meu bloc, també per ell.

A l'altra banda del camí

La mort no és res: jo tan sols sóc a l´altre costat.

Jo sóc jo, vosaltres sou vosaltres.

El que he estat per vosaltres, ho seré sempre.

Anomeneu-me pel nom que sempre m´heu anomenat.

Parleu com sempre ho heu fet:

no empreu pas un to diferent, ni solemne ni trist.
Continueu rient del que ens en rèiem junts.

Reseu, somrieu, penseu en mi.

Que el meu nom sigui pronunciat a casa nostra com sempre s´ha fet,

sense èmfasi ni angoixa.

La vida significa el que sempre ha significat.

L´eix és el que sempre ha estat.

El fil no s´ha tallat.

Per què estar fora del vostre pensament,

simplement perquè sóc fora de la vostra vida?

Jo us espero. Jo no sóc pas lluny,

just a l'altra banda del camí.

Charles Peguy

Hormones

No estic sèpia, com diria l'Emi. Només seré mare. Estar embarassada és bonic, sí: tothom et diu que estàs guapa, sents que tens una vida a dins teu, et cuiden: els pares, la sogra, la germana i sobretot el marit. És agradable. Però també té costats que normalment no es diuen: et canses més aviat, no pots menjar pernil salat ni fuet, ni aquell bistec un pèl cru, tens massa gana, vas a classes de part, treballes a mig gas, però sobretot hi ha una cosa que no pots controlar: les hormones. Un dia et fan sentir contenta i feliç, però l'endemà tot s'ensorra. No és just ensorrar-te quan tot et ve de cara, però no hi puc fer res.

Diumenge passat, el meu aniversari. Dinar familiar, un dia radiant envoltada de la família i...les hormones decideixen actuar pel costat negatiu. Mala sort!