En un lloc de la Vall d'Aro

Els llibres i la Rosa

2011-11-25T19:11:00.000+01:00

Els llibres sempre m'han envoltat. Allà on anava jo m'acompanyava el llibre de torn. M'ha agradat tenir-los sempre ben ordenats, potser per això he acabat sent bibliotecària. També és cert que alguns feien cua a sobre la tauleta, com aquell que espera el torn a la carnisseria. Altres els tenia a sobre la taula per tornar a la biblioteca. En general tot molt controlat.

Però amb en Marc tot és diferent. Ara hi ha contes a tota la casa, escampats, fins i tot alguns de trencats: una pàgina a l'entrada, l'altra a la cuina i la resta amb les joguines. Un desordre d'aquells de caure de cul! A més ara la lectura a casa ja no és silenciosa, ara és en veu alta, teatralitzada, interactiva i en comunitat, podríem dir que és una lectura 2.0. Per tant s'ha acabat llegir mentre bull la pasta o es fa la verdura. També és difícil llegir abans d'anar a dormir, la son sempre guanya la partida. Encara més difícil és llegir al sofà, tranquil·lament i amb silenci. Només hi ha un lloc a la casa on hi tenim llibres, revistes i publicitat del Lidl. Sí, sí, allà on molts hi llegim: al "quarto" de bany! És el lloc on ara mateix hi tinc esperant el proper llibre del club de lectura, algun Mortadelo i un llibre especial.

La Rosa va demanar a la Pilarín que me'l dediqués.
Ella sabia que m'encantava nedar i que de tant en tant em feia una trena.

El vaig recuperar aquestes vacances de setembre, quan vam endreçar les últimes caixes de llibres al prestatge. És un llibre de quan era petita. Me'l va regalar la Rosa de Vic, una amiga de la família que venia a passar les vacances d'estiu a ca la meva àvia. Sempre m'explicava contes i cada any em regalava un llibre. Un estiu em va regalar, com a bona vigatana que era, La Història de Catalunya, de l'Oriol Vergés i il·lustrada per la Pilarín Bayés. Ara el rellegeixo: la Pilarín sempre m'ha agradat com dibuixa, sempre amb tants de detalls. I la història...bé, sempre va bé fer-hi un repàs.

Un homenatge a la lectura i un record per la Rosa: una de les persones que m'han ensenyat que llegir és bo, educatiu, però sobretot divertit.

La casa dels records

2011-11-21T19:26:00.000+01:00

De tant en tant torno a la casa dels records. Així és com m'agrada anomenar la casa que em va veure créixer juntament amb els meus pares, la meva germana i en Roc, el nostre gos. Ara tot és molt diferent: parets de colors, mobles moderns, televisió ultraplana i cuina americana. Sembla que no és la mateixa, però... per mi ho és. Encara puc mirar per la finestra del menjador i veure la silueta de l'Ardenya il·luminada per la posta de sol; encara puc mirar si hi ha algú a casa la meva tia i també si aquest cap de setmana ha pujat gaire gent de Barcelona mirant la il·luminació dels apartaments d'en Villaseñor. Si vaig a la finestra del davant, encara podré veure les cases dels carrers de més enllà, algunes habitades per la mateixa gent, altres buides i altres amb nous veïns.

I és que jo sempre he sigut de mirar per la finestra: quan estudiava, quan estava malalta i era al llit, quan esmorzava tota sola escoltant els contes del casset, quan estava al sofà mirant la tele i feien anuncis. Per això em sé tots els detalls i totes les prespectives de la casa dels records i també per això per mi no ha canviat.

Sí, tinc la sort de poder visitar-la, tot i que jo no hi visc, tot i que els meus pares no hi viuen. Però hi viu la Roser, la meva germana, amb en Xavi. Ara ells formen una família i això és casa seva. Espero que no els faci res que jo continuï pensant en la casa d'abans, evocant records cada vegada que miro per la finestra (encara tinc aquest "vici"), però també creant-ne de nous: en Marc jugant amb el "tito", pujant i baixant escales, anant de quatre grapes a tot drap; sopars de cosins agradables; i sobretot futurs moments, futures trobades i futures emocions formaran part d'aquests records a través de la meva mirada que travessen les finestres de la casa dels records.

La meva mirada va topar amb aquesta vista milers de vegades, cada cop que feia deures, estudiava o simplement estava llegint a l'escriptori de la meva habitació.

Un dinar de tardor al cor de les Gavarres

2011-11-05T11:48:00.000+01:00

Pugem cap a Romanyà. Trenquem a l'esquerra, direcció la Font Josepa. Volem dinar a mig camí del coll del Matxo Mort, prop dels Metges. Les cireres d'arboç i el color groguenc de les fulles d'algun castanyer ens acompanyen durant el camí.

Arribem al lloc de sempre, amb els castanyers de sempre. Però no hi ha castanyes, aquest any un fong ens ha deixat sense poder-ne tastar cap.

Però el dinar és assegurat. Carn, torrades, allioli, moniatos i panellets. Sempre amb la companyia d'un petit foc.

Després de dinar ens dediquem a collir totes les escombraries que ha tirat la gent: ampolles, plàstics, cartutxos... I és que sempre ens fem creus de com és la gent. Tampoc costa tant deixar-ho tal com ho hem trobat.

S'acaba el dia, però el record quedarà perquè l'any que ve vulguem tornar-ho a repetir.

Abraçades!

2011-10-29T13:26:00.000+02:00

Potser arriba la tardor i agafem grips i passes de la panxa. Potser ens costa acostumar-nos al nou ritme. Potser és difícil agafar-se temps per un mateix. Potser és complicadíssim llegir i escriure al blog. Però el temps passa i ja han arribat les pluges, la tardor, els panellets, el canvi d'hora, les fires de Girona... I és que és inevitable: tempus fugit, els dies s'escolen, les hores passen... i per tant carpe diem! Nosaltres vivim la vida tal com ve, i un rellotge de sol ens ho recorda a la façana de casa. Mentrestant en Marc ha après a fer un dels gestos més bonics del món: l'abraçada. A tots vosaltres, els que encara teniu la paciència de seguir-me, us envio una abraçada de les seves: sincera i tendra.

Tots tenim un nino preferit, el que no deixàvem per res del món quan érem petits.
Aquest és el de l'Eduard, amb els ulls fets de nou per la Marta.
En Marc li fa moltíssimes abraçades acompanyades sempre per un "Aiii!!"

Fent memòria

2011-10-15T11:51:00.000+02:00

La tia Tresa tenia en Marc a coll. L'una cantava una melodia que feia pensar en una sardana i l'altre picava de mans. Tots dos van gaudir del moment, però cap dels dos el recordarà. A ella els anys i l'Alzheimer li han pres la memòria, a ell li falten anys perquè ho pugui recordar.

Vet aquí perquè pot servir el bloc, per recordar instants com aquest: la unió de dues generacions distanciades en el temps, però unides per la innocència.

Quan el dia dóna la mà a la nit

2011-09-16T13:22:00.000+02:00

Són quarts de set de la tarda. 12 de setembre. La plaja de Sant Pol. Poca gent. No fa gens de vent. Sorra. El trencar de les onades. Simplement un vespre d'un estiu que no vol acabar i amb tota la il·lusió del primer dia de vacances carregada a les espatlles.

Fa un any. Metges. Febre alta. Ingrés al Trueta d'en Marc. Cinc llargs dies amb cinc solitàries nits.

Els mals records s'han d'intentar esborrar, tan ràpid com les petjades a prop de les onades.

Un bon vespre per oblidar males estones, just en el moment que el dia dóna la mà a la nit.

Sense anar més lluny

2011-09-12T16:00:00.000+02:00

Fa uns dies, tard, ja ho sé, em va arribar a les mans el llibre d'en Jaume Ramot "Sense anar més lluny". Un dietari sobre el nostre entorn més immediat, la Vall d'Aro. Em va agradar el seu esperit d'encomanar l'amor per la natura i la nostra terra. I és que en Jaume forma part del Grup Natura Sterna i és molt actiu organitzant excursions i tallers per la mainada.

Pàgina del llibre "Sense anar més lluny". Les il·lustracions del mateix autor són precioses i el contingut és molt ric popularment i científicament. Un llibre per fullejar de tant en tant.

En Jaume només el conec de vista i allò que s'en diu enraonar-hi només ho he fet una vegada, fa molts anys. Llavors jo anava a l'institut i els treballs eren l'ordre del dia. Un d'ells, de "natus" (naturals) l'havíem de fer entre dos. Així que la meva amiga i jo vam decidir fer-lo dels ocells de la Bassa del Dofí. No sabíem per on començar i ens vam decidir per anar-hi. Vam fer molta sort de trobar-hi en Jaume: pràcticament ens va fer el treball. Es pot dir que li devem la meitat de la nota. On va anar a parar la nostra feina? Doncs encara el té la professora, que de tant en tant encara me la trobo i em recorda que el guarda com a record.

Després de tant de temps ara visc a la Vall d'Aro, on ell sembla que n'és un puntal de tot allò relacionat amb la natura. I ja podem estar ben orgullosos de saber que hi ha algú així al poble, que ensenya a estimar-lo i a valorar-lo a tothom que l'envolta. De moment, a casa, pugem al carro que ell estira i animem a tothom a fer-ho, perquè si no estimem el nostre territori nosaltres, llavors qui ho farà?

Records a sota el suro

2011-09-05T22:36:00.001+02:00

El suro

Després de tres anys passo pel camí, al costat del pou i em paro sota el suro. És llavors que encara em noto aquell nus a la gola i les llàgrimes a punt de vessar, el mateix que vaig sentir quan vaig veure el centenar de familiars i amics que fins llavors havien format part de la nostra vida. Un dia per no oblidar,un dia que va ser l'esforç de molt d'amor i de les ganes de forjar una família, un dia per recordar als que hi van ser i ja no hi són (l'uncle Antonio, la iaia Montserrat i l'Emiliano), un dia per mostrar l'alegria pels que han arribat: en Marc i l'Alba, però sobretot un dia per agraïr a tothom que va fer possible que aquest dia fos una realitat.

El pou, ben mudat pel gran dia

Dormir

2011-09-02T17:30:00.000+02:00

A sobre la falda, en un lloc tranquil i fosc. Ell em dóna la maneta i jo li deixo els meus dits per jugar-hi. La son fa estona que volta i els somnis arriben amb el joc de mans.

Llums de setembre

2011-08-31T17:21:00.001+02:00

Córre l'aire de setembre. Es nota. Ara cada dia surt el sol, que encara escalfa de valent, però la llum i la intensitat és diferent. Us hi heu fixat que es fa fosc més aviat? I és que l'agost s'en va i ja ha arribat l'hora de tornar a la quotidianitat i deixar enrere els turistes, els concerts, les festes majors, els cotxes a tot arreu i l'olor de crema solar. Fa dies que ja es respira aires d'abans d'anar a cole. Com quan érem petits. Amb la il·lusió de retrobar amics, comprar llibretes, estoigs i sobretot una cartera nova (que segur que aquest any tot ho cuidaré molt bé: una promesa que em feia cada any, però que no hi havia manera de complir). També ara em toquen els primers preparatius per anar a cole, tinc tota una llista de coses per portar a l'escola bressol. Ja m'han avisat: que m'hi vagi acostumant que això ja no m'ho treuen fins que el noi vagi a l'institut (o a la universitat?).

Aquells que heu fet vacances, que heu passat un estiu com déu mana de relax, tranquil·litat i molta alegria us desitjo un bon retorn ple d'il·lusió i ànims per reemprendre el camí. El dia a dia agafat amb empenta i energia sempre et guarda petits plaers, que, en definitiva, són el que fan la felicitat.

Figuerasses amb les seves figues de moro a punt de solfa.

El misteri de la pàgina següent

2011-08-26T16:43:00.000+02:00

Una tarda qualsevol, en Marc juga, jo el vigilo d'aprop. Sé que agafarà un llibre dels seus i que en girarà les pàgines un i altre cop. I és que qui es pot resistir a saber què hi ha a la pàgina següent?

Alguns adults encara conservem la il·lusió i la màgia de girar pàgines. Però no tothom, és una llàstima. Llegir és bo: per la imaginació, per aprendre a expressar-se, a escriure i en conseqüència a trobar feina, a saber ordenar els pensaments, a saber aprendre més ràpidament i sobretot a ser una mica més feliç. Què cal llegir? El que vingui de gust, SENSE OBLIGACIONS. Aquí és allà on ens equivoquem. Revistes, còmics, novel·les romàntiques, blocs... tot és vàlid, només cal que es creï aquest misteri que anima a girar una pàgina (o bloc) rere una altra.

Ara, un cop acabat aquest escrit, me'n vaig a llegir, que sembla que el llibre que tinc a la tauleta de moment m'agrada. Apa doncs, molt bona lectura!

Per un forat

2011-08-25T11:58:00.000+02:00

De tant en tant val la pena obseravar la pròpia vida des de fora. Així ens adonem que som molt afortunats.

En una bombolla

2011-08-22T13:54:00.000+02:00

El Montseny. Dissabte al migdia. Agost. En Marc, l'Eduard i jo. No vam pensar-nos-ho massa a l'hora de dir que sí a invitació d'uns amics al càmping que hi ha al bell mig de la natura. Sempre que anem al Montseny quedem ben parats de com n'és de maco. És un monument de la natura.

Vam poder visitar totes les fonts, totes les feixes i fins i tot el foc de camp, un lloc amb grades i tot on abans s'hi deixava fer un gran foc i que ara no s'utilitza per cap activitat (quin greu!). Els nens del càmping juguen i s'ho passen pipa sense perill que passi cap cotxe, ja que l'entrada és restringida només per carregar i descarregar. Un aixopluc ajuda a mantenir el caliu humà els dies de pluja o els migdies molt calorosos. Un lloc fantàstic per descansar i no patir aglomeracions a ple mes d'agost.

L'amabilitat dels amics i l'entorn del massís va ser com si estiguéssim dins una bombolla de felicitat. Gràcies!

Avets de Yellostone al Montseny. Pujant per les feixes.

Bolets a dojo! Aquest són curiosos, semblen de suro. També vam veure un pebràs.

Les castanyes ja es preparen per la tardor.

Els tàbacs també hi eren, però la veritat és que la bona companyia va fer que ni els notéssim.

El Montseny i al fons el mar. Quin privilegi!

El més important: en Marc va estar ben acompanyat i va caure rendit només arribar a casa.

Tecal, ngué, tanc

2011-08-18T13:24:00.000+02:00

No és swahili ni txec, són les primeres paraules d'en Marc: tecal, ngué, tanc. I és que últimament només que tenim "primeres vegades". Diumenge passat vam anar per primera vegada a la plaja. Com sempre: davant del Xalet de les Punxes, a Sant Pol. Arrecerat del vent.

Aquest lloc per mi és infantesa, calor, sol, avorriment, sorra, pell de gallina, gana, amics, primers amors, volei, adolescència i sobretot el passat, però segurament també el futur més immediat. Els llocs també passen de pares a fills. Què serà per ell aquest lloc? Això ja són figues d'un altre paner!

Fotografia: Xalet de les Punxes, una de les primeres cases d'estiueig de San Pol i que ara està bastant abandonat.

Presentació oficial del ramat de casa

2011-08-15T07:00:00.001+02:00

Ens agraden els animals i el que no ens agrada gens és que pateixin. Per això ens hem trobat que a casa nostra ja tenim un bon ramat d'animals, tots recollits del carrer: en Benet, la Neula, en Missi, la Tuni i en Heavytz. Tots es porten molt bé entre ells i tots tenen la seva personalitat. Avui penjo algunes fotos perquè ells també es mereixen sortir al bloc, són part de la família.

En Benet: el vam trobar prop de Sant Benet, camí del Monclar. Estava lligat amb una cadena d'un metro de llarg que arrossegava per terra i estava lligada a un collar fet de filferro amb ferides importants. És el primer gos de casa.

En Heavytz és l'últim d'arribar. Cliqueu aquí per saber la història.

En Missi va ser una donació d'una botiga d'animals, que veien que es feia gran i no el vendrien. Va ser el primer de tots i ell és l'amo de la casa.

En Benet i la Tuni, junts. Entre ells sempre s'han portat bé.

La Neula és la carinyosa, la pesada i la punyetera. Va ser la penúltima d'arribar i té dominat en Benet.

La Tuni, o Antònia, és la gata més agraïda del món. La vam recollir d'una obra que estava a punt d'acabar. Tenia la pota coixa d'una antiga ferida i la vam recollir perquè no es quedés al carrer. És carinyosa, però quan ella vol i no li agrada gens l'enrenou ni les visites.

També vam tenir la Cendra, que hi tinc la foto al marge dret del bloc. Va morir fa dos anys, el dia del meu aniversari.

Les cerves i en Marc

2011-08-12T12:35:00.000+02:00

Fa un any em costava passejar pel camí: s'em feia cansat i la panxa em pesava moltíssim. Em distreia veient com la Neula, la nostra gossa, es menjava les cerves que hi havia per terra. No devia ser un bon any per les cerves, perquè eren una mica verdes i eren totes a terra.

Ja ha passat un any. Ara passo pel camí ben carregada amb en Marc a coll. La Neula no es menja cap cerva perquè estan totes a l'arbre. Un any pròsper per les cerves i per mi també. En Marc ja té un any i només amb aquest any m'ha ensenyat moltes coses. Només desitjo seguir aprenent cada dia que passa i que d'aquí a un any pugui tornar a fer un escrit per celebrar-ho.

A la foto: en Marc amb en Heavytz, el gat negre. Tenen la mateixa edat. Un dia, quan en Marc tenia dies, l'Eduard va anar a la ferreteria i va tornar amb un parell d'eines i un gatet a sota el braç: era ben bé una boleta negra com el carbó i uns ulls del color de la fulla d'olivera. S'han criat junts i com podeu veure són molt amics.

Com una fulla

2011-08-03T13:25:00.000+02:00

Era blanca i fina de pell, amb un caràcter fort i un parell de cuixes de can Taron. Va néixer i créixer a Sant Joan de les Abadesses, en una família que vivia gràcies a la indústria tèxtil: el pare era corronaire. Sempre li va agradar ballar: sardanes, valsos, passos dobles. Va anar a servir després de la guerra a Vic i a Mataró. Es va casar amb un noi que feia el servei a Camprodon i que va resultar ser l'hereu de can Rufí, de Sant Feliu de Guíxols. Sempre va ser molt moderna: es va treure el carnet de conduir cap als 50 anys i va ser la primera de la família de tenir a casa rentadora, rentaplats i microones. Malgrat tot no es perdia mai la missa de diumenge: en directe, a la ràdio o a la tele. Li agradava cosir, fer ganxet o mitja; començava moltes coses i n'acabava les que li feien realment gràcia d'acabar. Viure la guerra la va afectar per això ho acumulava tot i evitava mirar pel·lícules, llegir llibres o parlar del tema. Li encantava menjar xocolata desfeta, sobretot després de la missa del gall. Va tenir dos fills, tres nétes, un nét i un besnet. Es va apagar com una espelma el 28 de desembre del 2010. Va viure tota una vida i era la meva àvia.

El perquè d'aquest post: impedir que tot el seu món s'en vagi volant, COM UNA FULLA.

La força de les pedres

2011-07-28T13:57:00.000+02:00

En Marc, d'encara no un any, va voler palpar les pedres de la paret. Tota l'experiència de centenars d'anys es van concentrar en aquell contacte. M'agradaria creure que aquest moment li donarà encara més energia i força per viure, com també me l'ha donat a mi des que visc en aquesta casa.

El trenc petit

2011-07-22T16:36:00.000+02:00

Sempre m'ha agradat sentir històries del trenc petit, el que anava de Sant Feliu a Girona. Avui i aquí no vull pas explicar anècdotes que potser molts ja sabeu o podeu trobar fàcilment. El que pretenc és recuperar una mica la filosofia del trenc petit: a poc a poc i bona lletra. Crec que és com una metàfora de la vida i així un dia m'ho va ensenyar en Josep Vicente.

No hi ha res millor per expressar-ho que l'aquarel·la de l'Eduard Almar, una obra que van comprar els meus pares fa molts anys a la fira del dibuix de Sant Feliu al mateix autor i que al cap de temps ha resultat ser l'avi del meu marit.

Hi ha una cançó infantil que em recorda tot això i que a en Marc li agrada molt: "El tren pinxo de Banyoles". No sé si està penjada a Internet o si hi ha la grabació en algun CD, però em ve de gust transcriure-la en aquest bloc per qui no la conegui:

El tren pinxo de Banyoles

és el més bonic que hi ha:

fet de llaunes i cassoles

i barrets de capellà

tralalara la la

i barrets de capellà!

Quan s'en puja una pujada

ja s'atura a mig camí

dóna temps al maquinista

d'anar a fer un got de vi

tralalara la la

d'anar a fer un got de vi!

Els vagons són de primera

ben cosits i apadeçats,

ningú viatja de tercera

ni pagesos ni soldats

tralalara la la

ni pagesos ni soldats!

Quan l'estiu no és ben bé estiu

2011-07-19T13:38:00.001+02:00

Fa uns dies que no sembla estiu. Això de poder tancar finestres al vespre, tenir pell de gallina quan ets sota una ombra i dormir ben tapada m'agrada. Ahir vaig veure que al camp hi ha crescut una capa prima d'herba verda i que algunes flors han decidit créixer per aquí i per allà. No em vaig poder estar d'anar a sota l'ombra del palosanto i fer aquesta foto. Guardem un pessic d'aquest aire fresc que ben aviat tornarà a venir la calor i la humitat.

Un camí amb estrelles

2011-07-13T12:53:00.005+02:00

Algun vespre trec a passejar els gossos fins a sota casa. A la primavera és molt agraït perquè tot és verd i florit, però a l'estiu dominen els colors terrosos i la calor. L'altre dia va sorpredre'm una flor tossuda que floreix en aquesta època i no vaig poder-me estar de pensar que eren com estrelles enmig de la nit: il·luminen i t'acompanyen quan fas camí.

Una mica d'aire fresc

2011-07-08T13:38:00.005+02:00

Sempre s'agraeix una mica d'aire fresc quan l'ambient és humit i carregós.

I és que molt sovint els petits detalls són el més important a la vida.

Flaire

2011-06-18T12:05:00.004+02:00

Les paraules a vegades són capritxoses i flaire n'és una: es veu que a alguns llocs vol dir mala olor, mentre que a casa sempre l'havíem fet servir per coses agradables. La flaire de la mimosa al febrer, la flaire dels brunyols de setmana santa, la flaire del bosc humit, la flaire del mar passejant pel moll... I és que l'altre dia, passant pel carrer, em va arribar la flaire de fusta acabada de serrar. De cop, com amb la madalena de Proust, em va venir al cap les hores que passàvem amb la Núria i l'Antoni al taller del meu pare, jugant entre la flaire de flocs, o "serrín", que dèiem llavors. I en aquell moment, mentre recordava tot això, em vaig preguntar: quina serà la flaire de "serrín" d'en Marc? Quins seran els seus records de flaire?

I és que les mares som així, sempre acabem pensant en els nostres fills.

Retorn?

2011-05-26T19:19:00.002+02:00

Avui fa un any i un dia que no passo pel blog. Però no l'he abandonat mai. De tan en tan en pensava alguna per penjar, fins i tot rumiava quina foto hi podria posar, però ja ho veieu, les coses són així.

Ara sóc mare. Tot ha canviat, res és igual. M'agrada ser-ne i gaudir-ne fins l'últim minut del dia, quan ell s'adorm. Però aquella estona pel blog el trobo a faltar, sí. Per això avui només us dic que he tornat. Sense foto, sense massa contingut, però amb ganes i il·lusió per seguir escrivint (si puc).

Adéu

2010-05-25T13:46:00.004+02:00

Era el germà del meu pare, el fill de la meva àvia, el pare dels meus cosins, el marit de la meva tia: era el meu "uncle". Van llegir aquesta poesia per ell, avui jo l'escric al meu bloc, també per ell.

A l'altra banda del camí

La mort no és res: jo tan sols sóc a l´altre costat.

Jo sóc jo, vosaltres sou vosaltres.

El que he estat per vosaltres, ho seré sempre.

Anomeneu-me pel nom que sempre m´heu anomenat.

Parleu com sempre ho heu fet:

no empreu pas un to diferent, ni solemne ni trist.
Continueu rient del que ens en rèiem junts.

Reseu, somrieu, penseu en mi.

Que el meu nom sigui pronunciat a casa nostra com sempre s´ha fet,

sense èmfasi ni angoixa.

La vida significa el que sempre ha significat.

L´eix és el que sempre ha estat.

El fil no s´ha tallat.

Per què estar fora del vostre pensament,

simplement perquè sóc fora de la vostra vida?

Jo us espero. Jo no sóc pas lluny,

just a l'altra banda del camí.

Charles Peguy

Hormones

2010-05-25T13:37:00.002+02:00

No estic sèpia, com diria l'Emi. Només seré mare. Estar embarassada és bonic, sí: tothom et diu que estàs guapa, sents que tens una vida a dins teu, et cuiden: els pares, la sogra, la germana i sobretot el marit. És agradable. Però també té costats que normalment no es diuen: et canses més aviat, no pots menjar pernil salat ni fuet, ni aquell bistec un pèl cru, tens massa gana, vas a classes de part, treballes a mig gas, però sobretot hi ha una cosa que no pots controlar: les hormones. Un dia et fan sentir contenta i feliç, però l'endemà tot s'ensorra. No és just ensorrar-te quan tot et ve de cara, però no hi puc fer res.

Diumenge passat, el meu aniversari. Dinar familiar, un dia radiant envoltada de la família i...les hormones decideixen actuar pel costat negatiu. Mala sort!

Primavera d'obsessions

2010-04-28T14:42:00.002+02:00

Ja fa dies que la primavera ha arribat: la verdor de l'herba que s'ha d'estassar, el til·ler ben vestit de baix al camp i tots els puntets vermells que veig des de l'entrada: són les roselles, segurament plenes d'abelles enfeinades. Però també hi ha al·lèrgies, llagastes, insectes, canvis de temps... La primavera és com la vida, té coses bones i dolentes.

Mentrestant aquest blog ha quedat abandonat unes quantes setmanes. I és que les hormones tenen això, no avisen i t'omplen el cor d'obsessions: pel pes, pel nen, per si vas amb un bon metge, per si fas tot el que has de fer, per si tens massa obsessions... Uf!! Vaig acabar ben marejada. Per sort ara s'han calmat i malgrat que aquest post no diu massa res, aprofito per "penjar-hi" la primavera que encara no es palpava al blog.

Setmana Santa a casa

2010-04-06T13:35:00.005+02:00

L'aire que es respira per Setmana Santa, a casa, és de brunyols, primavera, vent de quaresme i també unes miques de pluja. Mai hem seguit tota la litúrgia catòlica i la veritat és que mai m'ha despertat la curiositat, tot aquest món. Per això, com cada any, hem seguit la tradició popular, la pagana. Hem fet uns bons brunyols, hem anat a buscar espàrrecs i hem sopat i dinat amb família i amics. Molts d'aquests amics vénen de lluny, disposats a passar estones junts i riure de tot i de res.

Des que en Marc forma part de mi, tots aquests petits plaers es transformen en felicitat i em recorden la meva infantesa: records intensos que no s'han esborrat mai. En Marc també ho viurà, vull que també un dia senti aquesta alegria i recordi tot allò que de petit li vam regalar en forma de petits moments feliços. Ser mare d'aquí a molt poc em fa sentir alegria i optimisme, però també por. Suposo que a moltes dones els passa. Penses, ho aconseguiràs? No ho sé, però ho intentaré amb totes les meves forces i sé que l'Eduard estarà al meu costat.

Aquestes petites vacances han estat intenses i amb el ventre ple de futur i alegria. Ara, un cop retornats a la normalitat, només espero trobar un moment relaxat per tornar a sentir com unes bombolletes a la panxa i notar com en Marc es mou i em recorda que ja no falta tan perquè surti.

Dones (II)

2010-03-25T14:46:00.004+01:00

Per acabar d'arrodonir l'anterior post us escric aquesta poesia. La vaig llegir a un autobús de Granada, aviat farà un any. Espero que també us agradi.

Y dios me hizo mujer,

de pelo largo,

ojos,

nariz y boca de mujer.

Con curvas y pliegues

y suaves hondonadas

y me cavó por dentro,

me hizo un taller de seres humanos.

Tejió delicadamente mis nervios

y blanceó con cuidado

el número de mis hormonas.

Compuso mi sangre

y me inyectó con ella

para que irrigara

todo mi cuerpo;

nacieron así las ideas,

los sueños,

el instinto.

Todo lo que creó suavemente

a martillazos de soplidos

y taladrazos de amor,

las mil y una cosas que me hacen mujer todos los días

por las que me levanto orgullosa

todas las mañanas y bendigo mi sexo.

Gioconda Belli

(Nicaragua)

Dones

2010-03-25T14:22:00.003+01:00

Ja fa uns dies va ser el dia de la dona treballadora. Mai m'han agradat aquests dies que commemoren coses, m'agraden més els fet, el que fem cada dia pels problemes que ens trobem a la vida. Cada dia és bo per reivindicar drets i queixar-se i si convé ventar un crit ben alt. Doncs bé, avui em queixo.

Aquests dies no he parat de sentir opinions d'homes sobre l'avortament. És un tema molt delicat, ho sé. Però una cosa la tinc molt clara: avortar segur que no és fàcil, ha de ser un trauma. Puc trobar molts motius en què jo trobo lícit fer-ho, però per qui ho ha de fer ha de ser duríssim. Partint d'aquí i com a dona no puc evitar sentir rebuig per aquells homes que estan en contra de la modificació de la llei perquè ara tothom es dediquerà a perdre nens, com un simple anticonceptiu. Per mi això és intolerable i una falta d'intel·ligència emocional demencial. Realment a alguns homes els costa molt imaginar com ha d'arribar a ser de difícil prendre una decisió com aquesta i el mínim que podem fer tots plegats com a societat és posar les coses fàcils a totes aquestes dones que passen per un moment que ningú hi voldria passar.

Bé, aquí queda dit. I avui, que no és dia de la dona però que igualment segueix havent-hi els mateixos conflictes que el dia 8 de març de cada any, us faig aquest regal, preciós, que ahir em va fer la Marta (gràcies!).

http://www.youtube.com/watch?v=Yg9i0zH56VM&NR=1

Us agradarà, segur!

Gats

2010-03-01T14:06:00.005+01:00

Els gats no m'agradaven. Sempre havia dit que els gossos eren més carinyosos, que depenien més de tu i que eren més agraïts. Però vaig canviar d'opinió. Tot va ser tenir-ne un que tots els tòpics es van trencar: el gat era carinyós, juganer, et saludava quan arribaves a casa i a més a més no l'havies de treure a passeig. El gat encara em fa companyia quan estic malalta, em relaxa quan he tingut un mal dia, però sobretot em distreu i em fa riure.

Per això penso que no pot ser dolent està envoltada d'en Missi i la Tuni, els gats de casa. No pot ser dolent tenir-los a la falda mentre m'escalfo a prop del foc. No pot ser dolent anar a passejar els gossos i que ells ens segueixin, incondicionalment, sense tenir-ne necessitat. No pot ser dolent que vinguin a rebre'm al camí cada dia quan arribo de treballar. No pot ser dolent que un dia el meu fill o filla jugui amb ells. No pot ser dolent que em treguin el millor de mi quan a dins meu creix una vida.

Avui trenco una llança a favor dels gats i les embarassades. Cal anar amb compte amb l'higiene, sí. No ho nego. I la cuido, la higiene. No obstant no cal renunciar a les coses tant bones que et dóna tenir un gat en una etapa tant sensible de la vida.

Com a aval del que dic us convido a llegir Dewey, el gatet de la biblioteca que va commoure el món. Aquesta història és la prova que els gats poden ser realment molt terapèutics.

La rutina

2010-02-16T13:31:00.004+01:00

Ahir vaig llegir un post de l'Esther. M'encanta com escriu, no sé com s'ho fa però troba un fragment d'un llibre la mar d'adient amb el que explica i no li fa falta cap foto de collita pròpia per il·lustrar-ho, no li cal. Ja no en parlem de la Marta, que va escriure un post que em va agradar moltíssim sobre un nen molt valent, em vaig emocionar.

I jo aquí, que només se m'acudeixen tòpics: que si un gruix de gel a la galleda dels gossos, que si una calçotada... I és que ara la meva vida s'ha convertit en una rutina, agradable, dolça i tranquil·la, però una rutina. M'agradaria ser com la Montserrat Abelló, que de les coses senzilles i quotidianes en fa una poesia genial. M'agradaria poder explicar-vos com em sento quan la pluja cau sobre el teulat de casa, com em trobo cinc minuts abans d'aixecar-me i traspassar-vos la meva il·lusió quan estic a punt de menjar. Però no en sé. Només miro de passar-vos avui un polsim d'això que visc, tan nou per mi, com és la paradoxa de viure una gran aventura amb tota la serenitat del món.

Any nou, vida nova

2010-02-06T10:56:00.004+01:00

Sí, sí, teniu tota la raó. Fa molt que no escric, ja fa molts dies que hem entrat al nou any, ara ja una mica vell, però les coses han canviat. Dins meu porto una vida, encara molt petita, encara poc formada, però una vida. El cos s'adapta a la nova situació: canvi d'hàbits alimentaris, canvi d'horaris... molta il·lusió i també molt cansament. Com diu la meva amiga Emi, estic en un estat sèpia. Es veu que és un estat en què fas les coses perquè toca fer-les. I la veritat és que fins ara ha estat així. Tot just el cap de setmana passat em vaig animar a arreglar l'armari de la roba i a tenir ganes de viatjar fins a la Vilella Baixa per anar a veure els meus amics i fer una bona calçotada. Ara puc començar a gaudir de la nostra nova vida, el nostre nou any, el de la nostra família.

PD: no hi ha foto, però és que tinc la càmara de fotos amb un pam de pols, almenys! Fa segles que no la faig servir, però us prometo una bona foto al proper post, que espero que serà d'aquí a no gaire.

Bon Nadal!

2009-12-25T11:01:00.004+01:00

Nadal m'agrada: fer el pessebre, abraçar-se amb tothom, estar amb els que estimes, menjar coses bones: trinxat de col i patata, canelons, rostit, pica-pica elaborats; cuinar amb ganes, riure, xerrar en les llargues sobretaules, cantar nadales amb la coral, a la dutxa, al cotxe, al carrer... No tinc remei, el Nadal m'agrada.

Hi ha gent que li fa gràcia que m'agradi tant, hi ha gent que no ho entén, però el que jo voldria és que tots passem un Nadal alegre i divertit, intentant valorar tot allò que té de bo la vida (que no és poc!)

MOLT BON NADAL!

De la Vall d'Aro a la Vall de Boí

2009-12-22T11:03:00.006+01:00

La fred, l'art romànic i el parc natural d'Aigües Tortes.

Relax, silenci, descans, però no hi ha res com tornar a casa.

Pa negre, acabat

2009-12-02T15:03:00.002+01:00

Pa negre, de l'Emili Teixidor. A primer cop d'ull em feia una maaandra!! Però després va resultar ser molt interessant, sobretot pel que fa al vocabulari. Vaig tornar a reviure frases fetes, expressions que es deien quan era petita, fins i tot allò del "rei que tenia el cul vermei..." I és que el personatge millor de la novel·la és l'àvia Mercè, la tradició popular amb cames. Jo també vaig tenir una àvia Mercè, bé, més aviat una besàvia. La iaia Mercè.

Sempre feia puntes de coixí: boixet cap aquí i boixet cap allà i mentre movia les mans feia "sssss" amb la boca. M'agradava, era una estona de silenci i relax. Poques coses més en recordo d'ella: un mocador al cap, "cubos" amunt i avall i referències d'ella en els comentaris d'avis, pares i oncles. Diuen que cuinava molt bé i que si entraves a la cuina per picar, sense que t'adonessis de res ja tenies un grapat de sal a la boca.

Em reservo un espai en aquest post per posar una foto que tinc amb ella.

Mandarina

2009-11-26T15:06:00.004+01:00

Un pessic d'escalfor

Unes miques de comfort

Alguns records innocents

Una llarga sobretaula

Quantes coses que em vénen al cap quan pelo una mandarina!

Un matí a casa

2009-11-25T18:29:00.003+01:00

Avui no tinc fotos. Coses de la tècnica. Per tant us faré quatre pinzellades d'algunes imatges xules que he memoritzat aquest matí per guardar al calaix dels records:

Un cistell, marialluïsa i un aire de mar que belluga les fulles.
Un gat al sol, assegut, amb els ulls mig clucs i envoltat de mandra.
Un tros de sol que escalfa unes pedres de la paret de casa: il·lumina els records de moltes generacions.
L'espiell de l'escala: observa un matí qualsevol, a Can Garnota.
Un cotxe que marxa, camí avall, amb la recansa de deixar la casa, però també amb la certesa de tornar al vespre, quan la foscor estigui acompanyada de les estrelles.

Adolescència

2009-11-19T16:40:00.004+01:00

A la biblioteca cada dia tenim adolescents. Vénen a estudiar, a l'ordinador, però també a passar-se paperets per lligar, a enganxar xiclets a sota la taula, a gravar les taules amb noms d'uns i altres, a xerrar, a riure... És una edat difícil, també ho va ser per mi. És el moment clau per triar què has de fer amb la teva vida, però al mateix temps només tens ganes de passar-ho bé i deixar-te d'obligacions. Per això és important que nosaltres, els que ja som més grans, els mirem d'entendre i escoltar. Sóc la primera a dir que em costa fer-ho, però també veig que si ho fem els resultats són més bons. Un exemple clar són Acció festiva: un grup jove amb ganes de fer música i fer-la ben feta. Sé que aquest estiu han triumfat per Gualta, Verges i algun poble més que se m'escapa. Aquests són els adolescents als que ens hem de fixar. Aquest són els que faran el futur del nostre país i en ells cal posar-hi la confiança.

Encara recordo les paraules d'una persona que em va explicar una vegada que en Gerard Quintana cantava molt bé des que no formava part de Sopa de Cabra. Jo, incondicional de Sopa de Cabra perquè era de l'època de la meva adolescència, em vaig quedar sense saber què dir-li, però em va saber greu. Després tot pensant vaig dir-me: sí, potser per un crític en Gerard Quintana ara és millor com a cantant, però no hauria arribat aquí sense Sopa de Cabra. I és així. No menyspreem els inicis, no tots són bons, és més, la majoria són difícils i durs i fàcilment criticables, però no per això deixen d'ensenyar-nos coses.

Per això avui faig homenatge a l'adolescència, a la meva també. Malgrat ser una època molt difícil em va ensenyar moltes coses, entre elles l'amistat. La millor amiga de l'adolescència i que encara dura és el millor record que en conservo, la Mireia. Nits senceres parlant de cinema, nois, música, balls, amigues, amics... Ella era l'estiu de la festa major, les bogeries, els vestits alegres...Només esperava Setmana Santa perquè arribés la Mireia de Barcelona i poder fer-ho tot juntes.

Ara tot ha canviat, però la Mireia i jo tenim un fil que ens uneix i que mai es trencarà. Som amigues d'adolescència i això marca per sempre.

Desordre i confusió

2009-11-17T13:11:00.005+01:00

Sí, és així. Tot ho tinc desordenat. No només la casa, sinó també les idees. Últimament els posts que he fet no són massa engrescadors... Em fa falta un resset: descansar una mica i tornar-hi amb força i energia.

Us podria explicar que la Neula i en Benet (els gossos de casa) s'escapen cada dia, que a la feina tenim més activitats que dies té una setmana, que amb l'Eduard ens hem passat el cap de setmana remenant "trastos" del trasllat (que vam fer a principis d'any), que estic llegint a marxes forçades els llibres del club de lectura... però no ho faré. Esperaré a tenir alguna cosa interessant a dir, tenir una foto d'aquelles de caure de cul per posar i, sobretot, esperaré el Nadal, la millor època de l'any a casa meu. Però d'això ja us en parlaré un altre dia.

Mentrestant posaré ordre: mirarem de tenir internet a casa (per fi!), si la tecnologia ho permet, mirarem de fer un viatge a la tintoreria, a Ikea i sobretot mirarem d'agafar-nos-ho bé i anar algun dia a perdre'ns: sense mòbil i sense feina, a un lloc on el silenci sigui el vent que bufa i els ocellets que canten, a un lloc que no serà la Vall d'Aro.

Us preguntareu, què hi pinta aquesta foto d'un gat aquí? Doncs bé, res. És en Missi, que com sempre es posa al mig de tot arreu, i ja se sap, el desordre i la confusió són els que manen en aquest post.

Castanyes i bolets

2009-11-12T13:19:00.004+01:00

Anar a buscar castanyes i bolets hi hem anat sempre, a casa. Sense buscar gaire, tot passejant, una excusa com una altra per trobar una clariana fer una mica de foc i coure alguna botifarra o algun tall de cansalada... Després ho acompanyem amb torrades, all i oli i escalivada i quedem tips i retips. Ja hem fet la castanyada!

Aquest any, però, ni castanyes ni bolets. Aquests d'aquí són dels únics que he vist, gràcies a la mica d'humitat i la mica de pluja que ha caigut. De castanyes amb prou feines n'hem trobat quatre de petites. Res, una misèria.

Potser és la falta de pluja, l'explotació exagerada del bosc, potser el poc respecte que li tenen alguns o potser tot alhora el que ha fet que cada any surti desanimada de la nostra "castanyada". Si no ens hi esforcem tots una mica aviat no sabrem ni què és una castanya ni quina cara fa ou de reig.

Viure i cantar a la Vall d'Aro

2009-11-10T13:36:00.002+01:00

Encara no fa ni un any que visc a la Vall d'Aro, però ja en fa quatre que hi canto. Sí, la Vall d'Aro té una coral. Vam començar molt modestos, cantàvem el que podíem i com podíem, amb una directora que ens va mimar molt i que amb el seu esperit musical va aconseguir perfilar les veus.

A la coral no només hi trobo una teràpia de relaxament, sinó també amics i amigues. Hi he conegut gent fantàstica, totalment diferent, però que tenim en comú una cosa: estimem la música. Des de gent d'Hondures a gent d'Alemanya o Sicília, fins a una infermera, un arquitecte, un parell de farmacèutiques i un parell o tres de mestres, una artista d'escultura i pintura, un psicòleg, una professora de castenyoles... bé, no acabaria. A tots me'ls aprecio molt.

Fa uns dies em van enviar des de la coral aquest vídeo del You Tube: és el concert que vam fer a Cassà de la Selva l'any passat, pels volts de Nadal, juntament amb la coral Bell Ressò d'aquest mateix poble. Recordo els assajos intensos i també l'emoció. Els nervis també em van trair i un bon encostipat em va acompanyar el dia del concert. Us poso aquí només el primer moviment de la peça, a tall de tastet.

http://www.youtube.com/watch?v=JlAebhz8DCY

L'opositora

2009-11-05T14:07:00.005+01:00

L'opositora ha deixat de ser-ho. Ara podrà ser lectora, amant de la música, cuinera, amiga, dona, companya de feina i fins i tot mestressa de gats i gossos.

Avui l'exopositora se sent molt bé. Té ganes de celebrar-ho amb tothom que li ha donat suport. Per ella és difícil expressar-ho amb paraules, i més al blog. Creu que les companyes ja saben que les estima molt; la família també sap que ella els hi agraeix moltíssim tot el que han fet aquests mesos; els usuaris saben que seguirem treballant més que mai per satisfer-los; els amics també saben que l'exopositora els convidarà un dia no gaire llunyà per celebrar-ho; i la coral de la Vall d'Aro sap que l'exopositora està molt contenta de formar-ne part. Però l'exopositora encara no està prou satisfeta.

L'exopositora ha de donar les gràcies a tots vosaltres que de tant en tant heu llegit el seu blog. Alguns són coneguts de l'exopositora, altres no. Però tots tenen coses en comú amb l'exopositora que els agrada llegir, escriure i donar una mica més d'encant al dia a dia.

L'exopositora agraeix a l'atzar haver-vos conegut. A pesar de los pesares la vida no és tan dolenta i a vegades unes paraules de tardor l'ajuden a animar-se, uns còmics d'en Tatay l'ajuden a riure o uns dibuixos d'en Quim Bou li recorden vells temps medievals. Fins i tot un escriptor li va fer escriure un poema en un racó dalt del món, l'exopositora n'està ben orgullosa. Els clàssics tampoc l'han abandonat i entre Roma i New York, la Mariàngela l'ha transportat de la capital més antiga a la més moderna. L'exopositora, tot caminejant, també ha volgut passar per la maleta sarda i compartir-hi l'amor per les tomates i les esbargínies. Tant un diari absurt com uns frikitecaris han fet riure moltíssim a l'exopositora i uns dilluns musicals també li han amenitzat algunes estones. Fins i tot algú que és funestament desmemoriat ha ajudat avui a l'exopositora a trobar la manera d'expressar el que sent.

Finalment l'exopositora vol agraïr a Torroella de Montgrí que cada dia, quan arriba al poble, pugui dir-se a ella mateixa: "em sento com a casa".

L'exopositora us convida a celebrar-ho amb uns panellets casolans. Bon profit i moltes gràcies!

Cosir i paciència

2009-10-23T14:21:00.004+02:00

Ara un punt cap aquí i ara un punt cap allà. Ara toca canviar de color i...òstres! S'ha de desfer que m'he equivocat, sant tornem-hi!

Així és com em dedico a fer punt de creu. Des dels tretze-catorze anys que he anat fent coses i cosetes, però ja en fa uns quants (sis, set?) que vaig començar la meva pròpia Sagrada Família. Reprodueixo en punt de creu el Guernika. No per res, simplement m'agrada el quadre i el que significa i abans de comparar-ne una reproducció em vaig dir: perquè no? El faré en punt de creu! I aquí em teniu atacant la tela amb l'agulla i reptant a una de les qualitats que em caracteritzen, la paciència.

Mireu, ja sé que no és una activitat molt divertida, ni massa productiva, però em permet fer dues coses que m'encanten, escoltar la ràdio i pensar. Malgrat la paciència que gasto, cada punt que faig té un pensament meu i una història al darrere. Tot cosint he superat desamors adolescents, he reflexionat sobre el meu futur, he planejat vacances o caps de setmana, he estructurat treballs... bé, tot el que a vegades pensem al llarg de la vida. I és que cosir té això, et deixa la ment lliure i les mans ocupades.

Doncs aquí ho teniu, un bocinet de la meva vida.

Les llimones

2009-10-21T14:22:00.003+02:00

Ja han passat molts mesos des que vam plantar el llimoner davant de casa, just al costat de la finestra de la cuina. Des que van sortir els primers brots de flor no he parat de mirar-me-les. Penso molt en elles: vull que siguin ben maques i ufanoses i diuen que parlar-hi i animar-les hi ajuda.

Les llimones són massa àcides pel meu gust, potser van bé per l'encostipat amb una mica de mel, però jo no les faig servir per això. Per mi les llimones són motiu de celebració: un arròs amb llet, una coca o brunyols. Les postres més dolces que fem a casa. La primera llimona madura i preparada per ratllar servirà per celebrar alguna cosa. Encara no sé què celebrarem, però no crec que sigui un problema, de motius en podem trobar molts, perquè la mateixa vida és un regal.

La fred

2009-10-17T10:39:00.004+02:00

Costa que arribin les pluges. La fred, en canvi, ja ha arribat, amb la tramuntana. Un vent tibant i crispador ens ha acompanyat aquesta setmana. Malgrat que a casa encara hi ha una mica d'escalfor de l'estiu, ahir ens va venir de gust encendre foc. Vam tornar a passar un vespre recollit i acompanyats del caliu de la llar. Ja ho sabeu, si un dia us ve de gust a casa teniu un lloc al nostre costat per escalfar-nos i tenir una conversa a la vora del foc.

Desmitificant camioners, admirant un amic

2009-10-14T14:30:00.011+02:00

Sí, sí, a casa tenim un amic camioner. En Jordi (aquest és el seu nom) sempre li han agradat els cotxes, les motos i tot el que tingui rodes. Penso que si la vida li hagués anat una mica diferent l'hauríem vist córrer un D'Akar o un ral·li Costa Daurada.

Amb en Jordi hem tingut llargues converses sobre política i hem arreglat el món moltíssimes vegades. Li encanta llegir el diari i anar a fer el tallat (curt de cafè, això sí) al bar. La cervesa ni la toca i estima els animals i la natura.

Després de passar una època sense feina ara és camioner. Ens agrada veure'l entusiasmat amb els viatges que fa a França, Alemanya, Bèlgica, Itàlia... Quan ve, cap de setmana sí i cap de setmana no, ens explica històries i ens ensenya alguna foto. M'agrada escoltar-lo, són experiències que jo no he viscut ni viuré, però que ell vol compartir amb nosaltres.

Com podeu veure a les fotos en Jordi porta una bici al camió i així aprofita per fer exercici. També té un fogonet i pot menjar com a casa. En Jordi sap espavilar-se molt bé!

La biblioteca del poble Buvilly. No em vaig poder estar de demanar-li fotos de biblios!

I aquest és el camió, bé, el trailer! Déu n'hi dó!

Espero que li vagi molt bé per aquestes carreteres de món i que sempre torni amb una història o altra.

Confessions (un mes més...)

2009-10-07T14:19:00.004+02:00

Després de pujar al cim més alt, ara contemplo la vista davant meu: des de d'aquí veig la baixada, ja no tant inclinada ni tant dura com l'ascenció i allà al fons veig la plana, plàcida i serena, però tampoc exempte d'entrebancs ni tampoc amb la seguretat de no tornar a trobar un marge, un turó o una muntanya ben alta.

Així és la vida i ho hem d'admetre: sempre hi haurà un cim per fer i en aquest cas l'esforç és la nostra millor eina per superar-lo. Aquest ja l'he superat... bé d'aquí a un mes ja hauré deixat la muntanya enrere, ara toca baixar-la amb el millor de mi: paciència i bona cara.

A la pujada he pogut descansar de tant en tant:

1. Ha nascut la filla de la meva cosina: l'Ada.

2. He llegit dos llibres fantàstics i totalment recomanables: Les edats perdudes, de la Judith Pujadó i un llibret que es diu l'Arpa sense encordar de l'Eduard Gorey. Dues joies que m'han servit d'avituallament en aquestes parades.

3. He vist un musical divertit i marxós: "Hoy no me puedo levantar"

4. He rebut visites inesperades i molt agradables d'amics del Delta: la Núria, l'Isamel i la Matilde.

5. He rebut mostres de suport, d'estimació i d'amistat de moltíssima gent que estimo.

Aquests petits oasis han contribuit al cim i mereixen que avui els recordi per oblidar quines competències té un ple de l'ajuntament o quines funcions té una col·lecció d'una biblioteca nacional o fins i tot quin contingut té el capítol I de l'Estatut perquè realment ara JA NO M'INTERESSA per res.

Confessions (i II)

2009-09-15T16:16:00.006+02:00

Ja sóc a la recta final de tota aquesta història de les oposicions. Ja s'acaba, per sort! Puc dir que finalment he aconseguit treure el costat positiu de tot plegat, no sense ajuda:

-El got mig ple de la Marta.

-Els ànims de l'Angelina i el seu afany per les oques.

-La sensibilitat de companys de professió, com l'Esther, en David, la Montse, la Mercè, la Isabel...

-La incondicionalitat dels usuaris com en Tatay, l'Àngela, la Judit i tants altres que m'han donat suport.

-Les converses amb amics: la Marta, l'Òscar, l'Esther... Com ajuda una conversa a temps!

-La meva família, sempre al meu costat.

-I l'Eduard. Ell m'ha ensenyat, sense ni una paraula, que per estudiar cal descansar i tenir moments d'esbarjo, sinó tot es veu negre. Bé, també he de reconèixer que cuina com els àngels i això aixeca els ànims a qualsevol!

Una curiositat: per molts estudis i feines en joc que hi hagi no deixaré mai de tenir un llibre a la tauleta. Per coses de la vida vaig acabar el de l'Anna Gavaldà, Junts i prou i just en aquell moment em va venir a les mans Les edats perdudes, de la Judit Pujadó. Quina sort la meva! Podré acabar de preparar-me les oposicions acompanyada d'una de les usuàries més especials de la nostra biblioteca. Judit, si estàs llegint vull que sàpigues m'encanta la teva novel·la i que la penso recomanar a tothom, comprar-me'l i demanar-te'n una firma, una dedicatòria i una abraçada!

Com que no m'acomiado pas, ni penso desinflar-me com un globus al final d'una festa, us puc prometre que aviat us parlaré d'aquest llibre, de la tardor, us posaré fotografies de la Vall d'Aro i estaré més activa que mai: passi el que passi estaré un temps llaaarg sense tocar un llibre de dret administratiu (a no ser que l'hagi d'endreçar al prestatge de la biblioteca, és clar!).

Un petó a tots i fins el dia 2 d'octubre, és a dir JA!

Vespre

2009-09-08T10:05:00.004+02:00

El vespre sempre ha estat la meva hora preferida. Després d'un dia d'activitat arriba la clama, l'hora de trobar-se amb la família per sopar, per comentar com ha anat el dia; al bon temps sents les orenetes que xisclen i respires una mica d'aire fresc, una treva després d'un dia de calor intensa i xafogosa. Amb la fred és l'hora d'encendre el foc i preparar una sopa ben calenta, és l'hora d'arreplegar-se davant del caliu i fer una torrada i una mica d'escalivada, és l'hora de... Ui! Em sembla que ja enyoro la fred i la pluja. Només espero que no es facin pregar gaire, mentrestant gaudiré dels vespres de setembre:

a un costat el dia es va fonent,

a l'altre costat la nit comença a prendre protagonisme.

Adobant xarxes

2009-09-03T11:57:00.006+02:00

Xarxes i més xarxes, dia rere dia. No s'acaba mai. Sempre n'arriba alguna de marc a punt per adobar (o remendar). Però potser un dia s'acabaran, potser un dia ja no caldrà pescar més, potser un dia em despertaré i m'adonaré de com la vida no para de donar voltes.En aquests casos un barret de cop et pot ajudar a acceptar les batzegades que et dóna la vida.

Tal dia farà un any

2009-08-31T16:09:00.007+02:00

Diumenge que ve farà un any que a Can Garnota hi va haver una allau d'emocions, llàgrimes, rialles, abraçades, petons... En aquests moments la nostàlgia d'aquell dia m'acompanya com si fós la meva pròpia ombra. Avui penjo un petit tast, un petit record per tots aquells que vau fer que aquell dia fos meravellós. Gràcies!!!

Ja fa nou anys que aquesta mà m'acompanya a l'aventura de viure.

Els records ens van envoltar durant tot el dia

Confessions (I)

2009-08-20T16:42:00.003+02:00

Ja fa 5 anys que estic ocupant el mateix lloc de treball. Durant aquest temps he après a tractar amb els usuaris, a saber què esperen d'una biblioteca, hem intentat amb les companyes fer-la millor, hem fet un trasllat, hem automatitzat el fons... Finalment aquest any ha arribat el moment que l'administració ha decidit que he de demostrar que valc pel meu lloc de treball, no compta tot això, només comptaran unes preguntes sobre el paper. Així són les coses: no seré ni la primera ni l'última que li passi, no descobreixo pas la sopa d'all i tampoc vull buscar culpables ni fer-me la víctima, simplement deixar-ho anar.

Aquestes oposicions m'impedeixen moltíssimes coses, per començar avui no tinc cap foto al post perquè no tinc temps de fer-ne cap. Les hores d'estudi em roben temps per estar amb la meva família, per conversar, anar al cinema, fer la migdiada i també em treu temes de conversa amb l'Eduard, a qui no li puc explicar res més que no sigui la Constitució o la planificació estratègica d'una biblioteca.

Però encara hi ha una cosa que em fa més tristesa: que potser d'aquí a un mes ja no hauré d'anar cada dia a Torroella (mitja hora en cotxe escoltant la tertúlia de la ràdio), que potser ja no tornaré a veure en Salvador, la Sònia M., la Sònia C., en Jordi, la Sabina, la Montse... i el pitjor, ja no podré treballar amb les millors companyes que podia haver trobat, l'Angelina i la Marta.

Per elles vaig renunciar a treballar més a prop de casa: el bon ambient de treball és la prioritat sempre, per sobre de la proximitat. Aquest post és per elles i perquè sàpiguen que passi el que passi els pròxims mesos, per mi, són el millor equip que pot tenir la biblioteca de Torroella. De veritat espero que ben aviat ho puguem celebrar i tot aquest mal pas quedi enrere, com un record borrós i desagradable, però també insignificant.

Un pessic de cel al fons del mar

2009-08-18T17:31:00.006+02:00

L'Arc de Sant Martí: quan la llum i l'aigua juguen a dalt del cel.
Quan trobes un pessic de cel al fons del mar

La Índia

2009-08-12T18:23:00.002+02:00

La Marta va decidir viatjar. Primer va ser Anglaterra, a un lloc preciós de Lake District (el Districte dels Llacs), on Beatrix Potter va crear tots els seus animalets. Ara està a la Índia, molt més lluny, però també molt més diferent. Tot sovint ens envia uns escrits preciosos acompanyats d'unes fotos espectaculars. No he pogut evitar demanar-li permís per penjar-les al bloc i...ja les tinc penjades! Les podeu mirar a la columna de la dreta. Si cliqueu a sobre se us faran més grans i podreu comprovar que la Marta és una gran artista.

Les llàgrimes de Sant Llorenç

2009-08-10T18:36:00.004+02:00

Em van caure dues estrelles a les mans: devien estar acalorades i jo les vaig trobar remullant-se al fons del mar.

Tres coses s'han de fer a la vida...

2009-08-06T12:51:00.006+02:00

...escriure un llibre, plantar un arbre i tenir un fill.

L'arbre ja el tinc plantat

Fills...suposo que tot arriba, al seu moment.

De llibre no n'he escrit cap, però tindré la satisfacció i el privilegi d'haver col·laborat a escriure'n un. Gràcies a l'escriptor i poeta J.M. Tibau i al seu bloc vaig poder participar a una proposta que ens va fer: escriure un poema que contingués "A la barana dels teus dits", títol d'un llibre de l'escriptor. Amb ganes de fer una cosa diferent i de donar joc a un bloc tan dinàmic m'hi vaig afegir fent aquest poema. Per això avui tinc la sort de poder-vos dir que també el que jo vaig escriure sortirà en un llibre on recullirà totes les poesies que vam fer els blocaires en aquella ocasió.

Us convido a la presentació digital del llibre perquè constateu que hi ha escrits presciosos (i no parlo pel meu, esclar). Crec que no m'equivoco si dic que tots els que hi hem participat considerem en Jesús un escriptor i poeta molt sensible i alhora un gran dinamitzador del món de la literatura. Gràcies, un altre cop, Jesús!

Un diumenge qualsevol?!

2009-08-04T12:55:00.006+02:00

El dinar de la Festa Major va ser el dissabte, però just al darrere va arribar el diumenge, un dia que vam celebrar també amb la visita al museu del Rat Penat.

Vam fer una sola visita durant tota la tarda, però va durar de les cinc fins a les vuit del vespre. Vam viure moments divertits, tendres i interessants. Una alternativa als diumenges tediosos, tancats a casa, a un bar, al cinema... Aquí us poso una milèssima part de tot el que vam veure i sentir aquella tarda.

El Rat Penat sempre treballa de nit: el pescador de la foto ha pescat una lluna que marca les hores de l'artesà nocturn.

El pare de l'artesà, l'Eduard Almar, va ser pintor. Tot el museu del Rat Penat està ple de pintures d'ell. Aquesta és curiosa perquè s'en va de l'estil dels seus quadres més costumistes i paisatgístics. Més aviat és divertit autorretrat perquè l'any 1989 va fer la volta en bicicleta per Espanya i Portugal.

Això és una reproducció d'una màquina de fer taps de suro a mida microscòpica. Sant Feliu va ser molt important en aquesta indústria durant una època, no pas ara, que amb prou feines en queden un parell.

Un bot amb tot d'estris de pescador és el que ocupa l'última sala del museu.

Malgrat que no és l'últim que vaig veure, ni tampoc el més impressionant, l'he deixat pel final perquè reflecteix el detall i l'exactitud de fer les coses del Rat Penat. Aquest és un racó de la reproducció d'un taller d'un artesà. Fa uns dies al bloc Tens un racó dalt del món, en Jesús ens posava una frase molt encertada referida a les vacances i al repòs de les eines, avui aquí, vull destacar l'incansable Rat Penat que treballa 18 hores al dia per poder deixar per la posteritat tota una història de Sant Feliu i de la gent humil que hi vivia.

Som humans

2009-08-04T12:48:00.002+02:00

Som humans, ens podem equivocar. Jo ho he fet i he demostrat la meva humanitat.
Ja he rectificat els dos posts: La meva Costa Brava i la paraula "fotisco", que és un adjectiu que qualifica l'oriç de no comestible; i Viure la guerra, en el qual explicava que a Can Garnota s'hi refugiaven gent que no volien anar a la guerra, però en realitat eren famílies que s'escapaven de les bombes de Sant Feliu. Els que no volien anar a la guerra s'amagaven al bosc.

Com diu una companya i amiga: "FEM-HO BÉ!!"

Mariàngeles, Angeletes, Àngeles, Angis...

2009-07-31T14:07:00.006+02:00

El diumenge és el sant de totes les Mariàngeles, Angeletes, Àngeles, ... però d'Angelina només n'hi ha una per la Marta i per mi:

Felicitats Angelina!!!!!

Les oques són de la bassa de Can Riera. Si t'hi fixes totes et feliciten amb molta energia.

Petons Angelina!!

La M de...

2009-07-29T13:46:00.007+02:00

En tinc una molt a prop, quasi cada dia la veig i és un aire fresc que et fa sentir bé, com ara la fresca del vespre després d'un dia ben calurós. I qui diu que a la feina no s'hi pot estar bé?
En tinc una de mooolt lluny, a la Índia i que tota la família la trobem a faltar moltíssim. Té l'esperit viatger i és tota una artista.
En tinc una de no tant lluny, però que també enyoro molt i que espero veure-la ben aviat. Viu a les terres catalanes de la vinya i les oliveres i és xerraire, oberta i amb qui m'encanta riure.
En tinc una altra que viu a prop de casa, però no ens veiem gaire. És una mare encantadora, treballadora i té una família molt maca.
En tinc una a la coral, amb una veu angelical i una companya fantàstica.
Finalment també en tinc dues a la família: una cosina i una tia.

Totes elles són diferents, però tenen dues coses en comú: me les estimo molt i es diuen Marta. Per elles aquesta pàgina d'un llibre preciós que es diu Imagina't un lloc.

Imagina't un lloc...
...on les paraules t'aixopluguen,
les idees et recolzen,
i els pensaments et guien
fins al secret amagat
al bell mig del laberint.

Il.lustracions de Rob Gonsalves.
Text de Sarah L. Thomson.

Ed. Joventut

Viure la guerra

2009-07-27T14:51:00.006+02:00

Fa uns dies l'Angelina i jo parlàvem de com havien viscut la guerra i la postguerra les nostres famílies. Amb aquella conversa em vaig adonar que no en sabia gran cosa. Aquell mateix vespre vaig aprofitar per preguntar-ho als meus pares.

Em van explicar que durant la guerra, mentre l'avi Pere (el meu besavi) estava al front amb el bàndol dels republicans, l'avi Rafael (el meu rebesavi) tirava llenya a la llar de foc per escalfar famílies que es refugiaven a Can Garnota. La majoria eren de Sant Feliu que es refugiaven a pagès per por de les bombes; també a bosc es refugiaven homes que s'amagaven per no haver d'anar al front. Eren gent senzilla que només volien viure, no tenien esperit de lluita ni ideals i per això fugien de la guerra. L'avi Pere tampoc va demostrar ser massa idealista: quan va veure que el seu bàndol ja estava perdut es va passar als nacionals. Ell només volia viure i tornar a casa, amb la seva família, i així ho va fer. Va ser gràcies a ell que jo avui sóc aquí. No vaig tenir un avi que podem qualificar d'heroi, però sí que vaig tenir un avi que s'estimava la vida i que segurament va fer tot el bé que va poder essent jutge de pau, encara que fos en el règim franquista.

Avui i aquí vull fer un homenatge a tots els de la meva família que van patir durant la guerra i donar-los les gràcies per tirar endavant. Miraré de conservar la casa on visc, tots els records que tinc d'ells i totes les ganes de viure que em van deixar d'herència.

El tour

2009-07-27T13:50:00.004+02:00

A casa mai hem mirat el tour. Tampoc des que visc amb l'Eduard. Aquest any, malgrat tenir-lo ben a prop de casa, tampoc hem anat a veure l'ambient que s'hi respirava. Però sí que enguany he descobert com es viu aquest esport i la seva duresa. Ha estat a mans d'Eugenio Fuentes i la seva última novel·la Contrarreloj. Jo no vull fer aquí un resum del llibre, no és la meva intensió. Només us el vull recomanar per la seva humanitat, pels personatges tan ben definits que formen part de la novel·la i sobretot per l'apologia al ciclisme. Ja us he dit que no m'agrada aquest esport, però després de llegir Contrarreloj puc dir que és un esport on es fomenta l'esforç, la voluntat i la força mental de cada individu. El millor episodi potser és el que parla de la pujada al Tourmalet: una descripció psicològica d'un ciclista quan puja a aquesta muntanya. El menys important d'aquest novel·la és que sigui policíaca, tot i que en tingui tots els elements.

És un llibre ben fet, distret i ideal per llegir a aquesta època, on l'ambient t'hi acompanya. No puc oblidar-me de dir, però, que és gràcies a la Teresa, de la llibreria del Cucut (Torroella de Montgrí) que me l'he llegit: mai hauria llegit un llibre d'intriga que passa a França i que a més va sobre el ciclisme. Però la vida és així: a qualsevol cantonada t'espera un llibre que pot ser deliciós, per això s'ha de parar bé l'orella i escoltar els que en saben.

Torna la por

2009-07-23T13:45:00.007+02:00

Avui, no només torno a remarcar la por que hem de tenir tots al foc, sinó que, a més, vull donar tot el tant per cent d'aigua del meu cos a donar frescor i calma als Ports i tot el que em quedi de sentiments i força ho lliuro a tots als bombers, forestals, ADFs perquè no defalleixin en aquesta lluita contra al foc.

La meva Costa Brava

2009-07-21T12:54:00.008+02:00

Fa 100 anys Ferran Agulló va batejar la Costa Brava. Fa una setmana la nostra costa va ser el paisatge favorit de Catalunya. Fa uns dies vaig poder comprobar com tot això és maravellós i trist alhora. No puc negar el privilegi de tenir unes cales precioses on hi desenvoquen les Gavarres i l'Ardenya, on els pins s'aboquen al mar per la força del garbí, però també veiem apartaments monstruosos que l'entorpeixen, turistes poc respectuosos que l'embruten i un fons marí cada cop més saquejat i pobre. Allà on abans hi havia tomates de mar, estrelles, oriços ara hi trobes alguna llauna d'olives farcides, alguna bossa de plàstic enganxada a les algues i algun oriç fotisco escadusser.

Heu vist mai un oriç sense punxes: verds, vermells, liles? I els colors irisats d'una sabateta de la Mare de Déu? Heu jugat mai a comprovar a veure si arribes al fons agafant una estrella de mar? (sempre tornant-la al seu lloc, esclar!). Heu menjat mai algun oriç amb el gust de l'aigua de mar als llavis? Heu sentit el goig de la infantesa d'atrapar serrans i jurioles escorredisses dins de la barca?Jo sí. És fantàstic. Així és com vaig aprendre a viure i estimar la meva Costa Brava: divertint-me i respectant-la.

Tots els que hem crescut aquí vivim el territori d'una manera diferent, però alguns l'han volgut viure com una font de recursos inesgotable i això no és possible. Cal un ordre: tots n'hem de poder viure i gaudir, però també tots hem de respectar allò que ens ho ha fet possible.

Les fotos que avui poso en aquest post són de l'Esther, ella també té la seva Costa Brava.

Un dia

2009-07-14T13:23:00.006+02:00

Un dia pot ser ple d'alegries, però també pot ser una rutina. Perquè això no passi hem de ser positius i buscar petites felicitats que podem agafar si allarguem la mà.

Un dia obro aquest bloc i... dolcíssim! Llaminer i engrescador, em van donar força i energia.

Un altre dia l'atzar em va portar a aquest altre bloc i... excepcional! Literatura i records de fa temps. Un retrobament que em va dibuixar un somriure als llavis tota la jornada.

I és que un dia pot ser una sorpresa: bona o dolenta. Per desgràcia la vida és així i també existeixen els mals moments. Però perquè no pensar que els mals moments existeixen per apreciar els bons?

La por de l'estiu

2009-07-10T13:35:00.006+02:00

Fa un parell d'anys a la Vall d'Aro hi va haver un incendi. Va ser una sort que el que havia de ser casa nostra no li passés res. Sempre estarem agraïts als bombers, els ADFs, els forastals i tothom que va ajudar a apagar les flames. Tot i així vam patir.

Cada dia, quan vaig a passejar els gossos just als marges de sobre a casa veig els arbres que van ser víctimes del foc. La majoria són suros. Alguns, els més petits, es van salvar i ara rebroten, però altres es van morir. Precisament feia poc que els havien pelat i van quedar totalment despullats davant de la força de les flames. M'imagino els suros, com nosaltres, les persones: algunes ens en salvem; a altres el foc els roba allò que els ha costat l'esforç i la suor del dia a dia i, malgrat tot, tornen a començar; i uns tercers que desgraciadament perden tots els records i tota la feina de generacions senceres. Però tots, arbres i persones, tenim en comú una cosa: patim davant de la sequera, la calor, l'estiu, la negligència i la bogeria d'algun perturbat.

Avui em solidaritzo amb tots els de les terres de ponent que aquestes últimes setmanes han patit els incendis, amb la pobra gent de Galícia, una terra on cada dia el foc és protgonista i fins i tot amb Austràlia, un dels lloc on s'han cremat més hectàrees de bosc. Però també em solidaritzo amb els suros que veig cada dia i desitjo que ben aviat acabi l'estiu i tornem a tenir el torrent ple d'aigua, la terra humida i molsa amarada de pluja.

Una amiga

2009-07-07T13:05:00.005+02:00

No és fàcil viure amb una amiga a molts quilòmetres de distància. Una rialla, una mirada còmplice, una parida, un saber que està allà, un sopar, una trobada... Tot això es troba a faltar. El dijous és l'aniversari d'aquesta amiga, no sé què farà ni com ho celebrarà, només sé que pensaré en ella, que la trucaré i li preguntaré per enèssima vegada quan tornarà a venir per aquí per començar el compte enrere.

A la Marta la conec molt bé. Potser no ens coneixem des de petites, però el temps no ho és tot, perquè hem viscut juntes moltes experiències: hem rigut i plorat juntes, hem anat d'excursió, hem passat tardes i nits xerrant, m'ha ensenyat a maquillar-me i a més m'ha encomanat les ganes d'escoltar Lax'n'Busto. D'ella aprecio moltíssim la seva sensibilitat i la seva passió per les coses, una cosa que potser a mi a vegades em falta. Li admiro molt qualitats com la capacitat de conèixer a gent i de fer amics. És una crack sempre troba algú amb qui xerrar i passar l'estona!

Aquest any a la Marta, pel seu aniversari, li vull regalar aquestes paraules que a vegades no sabem dir quan parlem per telèfon o estem una davant de l'altra.

Crec que la Marta ja sap que l'estimo molt, però per si un cas: Marta, t'estimo.

L'estiu

2009-07-02T13:41:00.005+02:00

Per alguns l'estiu és vacances, sol, plaja, gelats, la Festa Major... per altres, com jo, l'estiu és una ombra fresca, un préssec sucós, una banyada a una cala, però sobretot és treballar. I que duri! Avui dia aquesta paraula és un REGAL que no podem menysprear.

L'arribada de l'estiu, però, també ens fa recordar altres coses, sobretot la infantesa: aquells vespres rient amb els nens del carrer, el xiscle de les orenetes, la posta de sol darrere els Carcaixells...uns records que a vegades queden mig esborrats per la memòria i que val la pena guardar-los, ni que sigui en aquest bloc.

Sort en tinc que en un inici d'estiu va néixer la meva germana. Ella és la que sempre m'acompanyarà en la meva vida, podem dir que és una companya de records. Desitjo poder compartir amb ella encara moltes coses, però també és molt agradable que de tant en tant podem parlar de les estones que jo li llegia en veu alta, dels dinars a la font, d'en Roc, del col·legi o fins i tot dels atacs de riure que teníem quan menjàvem meló. Una abraçada Roser, ja saps que t'estimo molt.

Sopar de luxe

2009-06-12T14:33:00.004+02:00

Ja fa una setmana que la Marta va marxar a la Índia. Estarem un any sense veure-la, o potser més. Per poder passar una estona tots els que l'estimem junts amb ella vam fer un sopar al museu del Ratpenat. L'escenari no podia ser millor: la reproducció d'una cuina-menjador d'una casa de pescadors de Sant Feliu. Vam menjar un carpaccio de bacallà boníssim, unes amanides que bueno..., unes truites que déu n'hi do i unes postres súper llamineres. Però el millor va arribar després amb una sobretaula de cançons de taverna, havaneres i acudits de tot tipus. Una vetllada inoblidable, com les que no es fan a Sant Feliu des de l'època de les tavernes.

Sabem que la Marta està bé, que està veient tot un nou món davant els seus ulls, que aprendrà moltíssimes coses, però sobretot que no oblidi que aquí l'esperem tots per fer tantes o més vetllades com aquestes. Una abraçada des de la Vall d'Aro, Marta.

El món d'un color

2009-06-12T14:05:00.004+02:00

Segons l'Albert Espinosa a la vida tots tenim un color que predomina, per ell és el groc i així ho va escriure al seu llibre "El món groc". De moment jo no puc parlar de cap color en concret, potser no m'hi he fixat prou, potser m'agraden massa colors... però fa unes setmanes vaig veient com el paisatge està canviant: els colors verds van passant a colors terrosos. En aquest paisatge preestiuenc i càlid m'ha cridat l'atenció un color:

Si hagués de triar un color pel meu petit món triaria
el color de la flor de magraner.

Cares del món

2009-06-09T13:40:00.004+02:00

Avui m'agradaria poder regalar una cara del món a un company blocaire que en fa col·lecció. És una cara que vaig trobar a Granada, justament a l'Alhambra.

Aprofito per felicitar-lo per la feina feta al seu bloc i per les idees tant bones que té.

Una abraçada, Jesús!

A la barana dels teus dits

2009-06-02T13:28:00.008+02:00

A la barana dels teus dits, mare,

vaig veure el món per primera vegada.

Quan vaig fer-me gran, sense voler,

els teus dits traspuaven aire lliure, fresc,

argentat, suau, blau,

però també roig, boig, vertiginós.

No hauria volgut mai saltar aquella barana,

no hauria abandonat aquells dits, mare,

però la vida és així, com la mar, moguda i plana;

jo ara sóc una aprenent de l'amor i l'odi,

d'aventures i desventures,

d'un bon dia i d'una mala tarda;

però qui no enyora ser una petita nena,

quan tu, mare, poses els teus dits de barana?

Per la meva mare

Petjades

2009-05-29T11:54:00.011+02:00

A la vida anem deixant moltes petjades

La petjada de la lentitud

La petjada de la paciència

La petjada de l'esforç

La petjada d'un viatge

La petjada de l'amistat

Marta, no només m'agrada treballar amb tu, sinó que et considero una bona amiga. Espero que tinguis un camí ben llarg per fer aquestes petjades i moltes més. Una abraçada molt forta des d'un lloc de la Vall d'Aro.

PER MOLTS ANYS!

Els bombons del Barça

2009-05-28T14:32:00.003+02:00

Jo no en sé de fer cròniques ni en sé de futbol, però de tant en tant m'agrada fer uns bombons que em surten la mar de bons. Avui, com que vull felicitar a tots els culers us posaré la recepta dels bombons del Barça.

Ingredients:
Una mica de llet, com l'Iniesta.
Una mica de cacao, com l'Eto'o.
Una mica de tècnica, com en Xavi.
Una mica d'allò que ho fa més bo, com en Messi.

Ho barregem tot i els donem forma, com en Guardiola.

Bon profit!

La Cendra

2009-05-26T13:54:00.003+02:00

Sembla estrany com t'arribes a estimar un animal. He tingut la desgràcia de poder tastar la tristesa que et deixa el buit de la mort d'una gata, la Cendra. Avui em costa ser poètica, escriure bé i trobar les paraules justes. Avui em costa pensar en ella sense que em vingui al cap tot el que trobaré a faltar d'ella: els seus súper miols, la seva careta a través de la finestra de la cuina, la seva companyia a la falda, els seus amagatalls rebuscats, les seves corredisses...

Sé que ha estat feliç, amb això en tinc prou.

Obrir la capseta dels records

2009-05-21T13:20:00.004+02:00

Una vegada una persona molt sensible i que aprecio molt em va regalar una capseta plena de fotografies meves. De cop tot de flaixos del passat em van venir a la memòria.

Normalment aquesta capseta la tinc tancada i m'encaparro a seguir endavant, mirar el futur i prendre consciència del present.

Però sempre hi ha un dia que cal tornar al passat i reobrir la capseta que ja fa un any que està tancada: el passat també ens pot ensenyar moltes coses.

Per molts anys Esther!!

2009-05-19T13:26:00.003+02:00

Esther, et podria regalar moltíssimes coses, totes elles banals i poc o molt útils, però a mi em fa il·lusió regalar-te unes arracadetes. Són especials: per començar et dónen llibertat, et fan sentir guapa, et donen confiança en tu mateixa i el millor de tot és que no et fan mal. Sempre et fan companyia i amb el vent suau es mouen silenciosament. Són petitetes i discretes i queden bé amb tot el que portes, et fan sentir jove i sobretot t'ajuden en els moments difícils.

Te'n regalo tot un camp d'elles perquè sempre siguis l'Esther que coneixem tots, l'Esther que estima als animals, als amics i a la família, l'Esther feliç i enamorada, l'Esther dolça, la "nostra" Esther.
Una abraçada ben forta.

Granada

2009-05-15T14:00:00.011+02:00

La catedral ha dejado

bronces que la brisa toma;

El Genil duerme a sus bueyes

y el Darro a sus mariposas.

Federico García Lorca.

"El parque de las ciencias": un so de piano, un edifici espectacular, una gent servicial, una professionalitat indiscutible.

Una papallona tropical a un hivernacle del "Parque de las ciencias"

Les gitanes venent alls (com el rap de Tarragona m'esborrona, dels Pets)

El Jeneralife i l'Alhambra: el verd, el rosa, el blanc, el blau...tots els colors envolten aquest indret.

Un carmen al barri de Albaicín

Sacromonte: el barri de "las cuevas", un barri pobre, però amb la millor vista a l'Alhambra.

Dedicat a la meva mare i a la meva germana, perquè ho puguem repetir cada any a un lloc diferent.

La Font de la Castanyeda

2009-05-05T13:09:00.012+02:00

La Font de la Castanyeda és a prop de Romanyà, on va viure la Mercè Rodoreda els últims anys de la seva vida. No sé si Rodoreda mai va anar a passejar per la zona, però realment és un lloc per anar-hi a fer un vol. Ho conec des de petita i potser és un dels motius perquè sempre m'ha agradat anar a bosc.

Aquí només us puc posar aquestes fotos, però us animo a anar-hi un dia, val la pena.

Aniversaris

2009-04-28T13:04:00.010+02:00

La setmana passada i part d'aquesta hem tingut aniversaris i sants a tota pastilla, un l'hem celebrat amb un bon arròs i molta alegria.

El Sant Jordi i la Mare de Déu de Montserrat, els vam amanir amb una mica de festa i berenar, però sobretot em va quedar per felicitar el més important. El dia 22 d'abril de fa 32 anys una pageseta moreneta de la Vall d'Aro i un melenes de Sant Feliu van sembrar una llavor, la de la família.

Ara aquesta llavor s'ha convertit en tot un arbre fort i robust, com aquest til·ler, amb moltes imatges i paraules viscudes, però també amb molta vida per endavant. Només puc dir que és una sort formar part d'aquest arbre i que m'en sento molt orgullosa. Per molts anys!

Pensar un desig

2009-04-23T17:08:00.003+02:00

Avui és el dia de regalar roses i llibres. Mentre jo em penso quin llibre em compraré us vull obsequiar amb aquesta floreta, que no és una rosa però que si penses un desig abans de fer-la desaparèixer bufant, se't pot complir. Feliços desitjos i molt bona diada!

La duresa d'un paisatge

2009-04-21T14:25:00.006+02:00

M'agrada llegir novel·les ben traduïdes. Un dels millors traductors que he llegit, sense saber-ne ni entendre-hi massa, és en Pau Vidal. La biblioteca de Vidreres fa poc han tingut la sort de rebre'n una visita i pel que m'han dit va ser fantàstic. En Pau Vidal ha traduït moltes de les novel·les de l'Andrea Camilleri, entretingudes i plenes de dialectalismes sicilians i que el traductor ho resol amb la riquesa també dialectal del català.

Per aquesta raó, quan l'Esther, al seu bloc, va recomanar La vídua desclaça, de Salvatore Niffoi, no vaig dubtar a apuntar-me'l per llegir-lo. En Pau Vidal el tradueix magníficament. La novel.la és dura, però alhora poètica i amb pinzallades del folklore de Sardenya.

Un fragment poètic:

"A mesura que baixàvem cap a la costa el perfum canviava, i assaltava als narius amb glopades de tarongina i murtra i ventades de ginesta empastades amb salabror."

Un fragment dur:

"El líquid espinós que en Centini m'havia abocat se'm fregia a dintre, me'l notava entre les vísceres com el verí d'una taràntula."

Un fragment de la padrina, present a tot el llibre:

"Ser un bon bandit vol astúcia

estudiar vol voluntat

treballar, ves, vol paciència

i viure vol llibertat"

La llibertat, la quimera de la Mintonia i potser també la de tots, o no?

La flor de saüc

2009-04-17T14:19:00.006+02:00

Avui em feia especial il.lusió dedicar aquest missatge a un amic que no sap què és el saüquer i la flor de saüc (va per tu "padrino"!), per això he aprofitat per documentar-me sobre la planta en qüestió.

Primer vaig pensar en la literatura i la poesia (i què sinó!) i el que més em va agradar va se el que en diu la Mariàngels Anglada

"i entre el saüc i l'heura s'acoblen les merles"

Senzill, però bonic i tendre.

Després vaig decidir-me a buscar alguna cosa més pràctica, més que res per si mai tinc la necessitat de flor de saüc per curar algun petit mal. I el destí (i la recerca, és clar!) em va portar a aquesta pàgina, que no està gens malament.

Finalment, per curiositat, em vaig posar a triar i remanar a veure si hi havia alguna cosa diferent i, mira, vaig trobar un missatge que em va agradar al bloc dels Arbres Amics.

Aquesta foto, però, encara em va agrada més, subtitulada com "abeja punki".

Una passejada per la vall de Mascanada

2009-04-14T13:06:00.001+02:00

A Sant Feliu, pot semblar estrany, però encara queda algun racó de tranquil·litat i bon rotllo. És un lloc agradable on pots trobar-hi bona gent com l'Emilia i l'Emiliano, cases de pagès de tota la vida com a Cas Panarro, cases que cuiden molt bé el seu entorn, com a Can Serra o fins i tot gent amb molta creativitat, com El Ratpenat de Mascanada. Acabo aquí amb una de les seves poesies:

La nit té la fragilitat d'una

papallona.

Les seves ales podran portar-te de

record en record,

i dintre la seva foscor,

pots trobar-hi la llum i els colors

que vulguis.

LA NIT ÉS FRÀGIL...NO LA

TRENQUIS...DEIXA-LA VOLAR.

Ratpenat 2008

Els brunyols

2009-04-08T14:35:00.000+02:00

Per Setmana Santa són típiques les processons, com la de Verges o totes les que es fan al sud d'Espanya, però a casa meu mai hem sigut d'anar a aquest tipus d'actes, hem sigut més de "jalar".

Des de ben petita recordo que el primer que fèiem quan s'acostaven aquestes dates era anar a comprar els ingredients per fer els brunyols. Fer brunyols era, i és, tot un ritual. No val a comprar una farina i un llevat qualsevol, no! Ha de ser llevat i farina de flaquer, d'aquells que fan pa de veritat com a can Carlos de Santa Cristina o can Montiel de la Vall d'Aro. El dia clau era el dijous sant, un dia que ja per tot el carrer s'escampava la flaire de brunyols. Al matí els pastàvem, després els deixàvem reposar a un lloc fosc i a la tarda els posàvem a coure. Però el més divertit i curiós era després. Un cop tot net i endreçat com una petena s'havien d'anar a repartir. És curiós, però la gràcia dels brunyols és repartir-ne perquè després t'en donin i puguis dir "els nostres eren més bons!"

Aquest any, com cada any, farem els brunyols. No podrà ser el dijous, perquè la feina i les obligacions hipotecàries no ens ho permeten, però els farem divendres. Ja estic esperant com el meu pare mira aquella vella llibreteta per saber quantes unces de greix hi va o si hi posa massa matafaluga o no i tot seguit, al pa de llevat li diu:

"Llevat posat qui t'ha fet florir i granar que et faci llevar"

Una tradició tan casolana està bé que es conservi i avui m'ha agradat escriure-ho al bloc. No és un poema de Carner, ni un conte de la Rodoreda, ni tan sols un article de Pla, però és una tradició molt bonica, on es comparteix una cosa tant dolça com són els brunyols.

Per cert, amb crema catalana, boníssims!!

Els nervis del primer dia

2009-04-02T13:39:00.000+02:00

El primer dia sempre hi ha aquell cuquet que es belluga a la panxa: el primer dia al cole, a la feina o el primer dia de viatge. Avui és el meu primer dia com a "bloguista". Ja fa dies que hi dono voltes, sobretot des que vaig veure el bloc de l'Esther, una companya i amiga del bloc "A l'atzar agreixo". No només m'ha fet reflexionar i passar bones estones amb els seus comentaris, sinó que, a més, és a ella que li dec aquest bloc.

És una activitat ben sana compartir sentiments i reflexions amb altra gent, de vegades també molt útil. M'agrada el que diu Gaziel sobre el seu dietari:

"dient tot de coses que em passaven pel cap, sense pretensió ni sistema, però que tanmateix, fet i fet, són una manera de veure el món i una manera de viure-hi"

Precisament això és el que vull dir. Les paraules d'un bon escriptor sempre ho expliquen millor.

Avui és el meu primer dia d'un camí on el final no és important.