Una soca d'olivera, tota una vida

Les soques d'olivera sorprenen. Tenen plecs, corbes, ombres que fan que cada una sigui diferent i única.

 

En podem trobar que siguin una mica complicades, que han hagut de prendre camins diferents a la vida i que la seva trajectòria ha estat difícil.

 

 

Altres són amants de la seguretat i la fermesa, malgrat que ha passat molt temps. S'arrelen a la seva terra i al seu marge, estimant-lo  i  entomant totes les roques i entrebancs que se li presenten.

 

Fins i tot n'hi ha que són rectes i estrictes, però també amb les seves contradiccions.

Algunes són maternals i gaudeixen fent créixer petits plançons, intentant que segueixin el seu camí.

 

I finalment també trobem aquelles soques joves i tendres que encara no saben què faran, ni quin plecs i replecs els hi espera, però que estan plenes d'il·lusió i esperança.

 

I és que les soques d'olivera són com la vida mateixa, boniques, però també complicades, i malgrat tot val la pena viure-les.

La màgia d'una escala

Existeixen llocs especials i màgics. A casa en tenim un, és l'escala. . És de pedra, forta i resistent, però no per això invulnerable al

pas del temps. És vella, molt vella, té moltíssims anys, cops, bonys i ombres. Tot i així ens hi ha permès llegir, discutir, escombrar, fregar, repicar paret, jugar amb nens, xerrar, riure, dormir, navegar, acariciar a gats i gossos i sobretot viure-hi. Els esglaons, però, són els únics que podrien acabar de completar la llista i que fan de nexe entre generació i generació.

La Neula dorm aquí cada dia, sobretot des que no hi ha en Benet

Quan t'hi asseus i deixes passar l'estona, sembla que el temps es pari, fins i tot a vegades t'hi poses per esperar aquells cinc minuts abans de marxar a treballar o a fer algun altre encàrrec. I no penseu que només nosaltres hi trobem la gràcia, a vegades, quan ens vénen a visitar, algú prefereix seure a l'escala que al sofà o a la cadira. La Neula, tampoc se la deixa perdre i tot sovint s'hi ajau al replà de dalt.

 

Crec fermament que tots tenim un lloc màgic, un espai on ens hi sentim més còmodes, on a vegades hi deixem perdre el temps o l'aprofitem per fer-hi alguna cosa. Us convido a buscar-lo i a trobar aquests moments que fan que la vida sigui diferent, curiosa i de bon passar.

Excursió per la Vall d'Aro

Avui, només quatre fotos de l'excursió ahir fins a la Font del Ferro, a la Vall d'Aro.  Silenci, tranquil·litat i també molta calor.

Per molts anys!

Avui us parlaré d'una noia espavilada, decidida, valenta i alegra. Té curiositat per tot i li encanta aprendre a fer de tot: siguin unes galetes, una coca, o a fer una disfressa de marieta . Té una empatia especial amb tothom i sap trobar els detalls en tot. Li agrada l'olor de benzina i també li apassionen els cotxes i les motos, però al mateix temps sap gaudir de cada moment amb les seves filles, és una marassa.

Sempre que me la miro hi veig il·lusió i esperança als seus ulls de cel. Sempre la sé al meu costat i cada dia que ens trobem aprenc una cosa nova. M'encanta el seu parlar de Berga i encara m'agrada més la seva passió per la natura i els animals. Senzilla, fresca i natural. Un bri de menta fresca en un matí de setembre xafogós.

Per molts anys, Emma!

Fent endreça, trobant petits tresors

A casa estem fent endreça. Aprofitarem el setembre, el mes del començament de curs, el mes de la il·lusió d'estrenar-ho tot, el mes que tot fa flaire de nou. Igual que abans, quan érem petits i tendres.

 

És inevitable, quan busques, remenes i fas una tria acabes trobant petits tresors inesperats. Avui us en presento un; un que no recordava i que us vull ensenyar.

 

Ens remuntarem a l'abril del 1999. Encara no havien caigut les Torres Bessones, encara no havia arribat la crisi i tothom feia hipoteques com a xurros, les estalades encara no estaven a les tòmboles de la Festa Major i encara no sabíem qui era el ministre Wert. Jo encara vivia amb els meus pares i amb la meva germana adolescent, no tenia parella, estudiava filologia a Girona i ajudava al meu pare a polir fusta per guanyar algun duro. Llavors jo no sabia ni què era un blog personal i un dia vaig escriure això:

"La suor freda a l'esquena. Les aigües del paisatge. Res amb vent, només per les orelles. El cor, cor, cor...

Aquests són alguns dels sons i de les sensacions que em passen quan vaig amb bicicleta. És poca cosa per alguns, però per un mateix pot arribar a se l'única cosa amb sentit en aquell instant. Sentir-se viu, patir la costosa pujada i aguantar fins al final, lluitant a contravent i en contra de la gravetat. Anar amb bici és diferent segons amb qui hi vas, on hi vas i quan hi vas.  Per exemple: si vas cap a Castell d'Aro sentiràs olor de flors i la natura t'omplirà de color verd i de cants d'ocells. L'olor humida del bosc en el seu punt àlgid i una veu que et crida per formar part dels arbres. Però, el mar... pla, tranquil en un dia de sol amb una brisa suau i agradable. Les veus de la gent, gent coneguda, poca i de cada dia, com a casa, com quan vas a ca l'àvia i et dóna galetes i jugues amb el gos i recordes temps que no has viscut i que fins i tot enyores... Les onades del mar, que tants cops t'han calmat les flames d'amors d'estiu i t'han ajudat acomprendre una cosa, que estàs sol en el món, que només pots intentar fer teves les coses que t'envolten: un boli, un full escrit, una fulla, una llàgrima o fins i tot un gos. Sí, será tot teu, però només un moment, un instant. S'ha d'aprofitar, tot s'escapa quan menys ho esperes, però no cal rendir-se, sempre hi haurà més coses per estimar, l'únic que s'ha de tenir és ganes d'estimar i viure."

22 i 24 d'abril del 1999

Quina temptació de corregir-ho!! Però la gràcia d'aquest post és que vull deixar-lo tal com ho vaig fer, amb errors de construcció i també amb el pessimisme d'aquells anys (podeu llegir aquí el perquè). Només vull recordar un trosset del meu passat i poder fer-hi una passejada de tant en tant.

 

Les figues, les mestresses del setembre!

Al setembre nosaltres també tenim col·leccionable!

Doncs sí, ja anem pel capítol 14 d'aquesta aventura que, esperem, només acaba de començar. Vam iniciar el nostre camí allà dalt, al Clot dels Cirers, a la serra del Montsant; hem fet una part del camí motorizats amb una KLE o amb una Varadero i un casc per barret. I no pas per anar aquí al costat, sinó per veure amics a les terres de l'Ebre, o familiars a Anglaterra, per compartir estones amb el paisatge d'Itàlia o Galícia. Tampoc ens ha faltat l'apassionant aventura de les mudances o l'esforç per entendre'ns les manies i costums de l'un i de l'altre.

 

Però això només eren els cinc primers episodis: després van arribar en Missi, en Benet, la Cendra, la Tuni i la Neula, la responsabilitat dels animals, que sempre són importants dins la família. En el capítol vuit va arribar el moment de formalitzar-ho, tot plegat. I sí, ho vam celebrar amb els qui havíem compartit trams o cruïlles del camí, marges o fins i tot amb els que n'havien modificat la trajectòria.

 

 

El capítol 10, però, va ser el més impactant, el que realment ens ha estabilitzat, el que ens ha fet canviar la moto pel cotxe. Va arribar en Marc i amb ell una força d'estimar diferent. Una manera d'entendre la vida que et capgira els esquemes. I és clar també canvies de costums: vam passar de mirar les carreres de motos, per veure en Mic o en Timmy, de veure pel·lícules al cinema a escoltar les cançons d'en Tonietti i d'anar a un concert de Sangtraït a anar a l'hora del conte a la biblioteca.

 

 

 I així, entre gegants, capgrossos, castellers, contes, cançons, rialles i globus hem escrit quatre capítols més, fins avui, bé, demà, que arribarem al número 14. I vet aquí el nostre petit col·leccionable de setembre: petit, senzill, modest, tendre i propi.