dilluns, 25 d’agost del 2014

L'últim salt d'en Benet

La primera vegada que vam veure en Benet portava filferros al coll i una cadena arrossegant: s'havia escapat d'un destí poc prometedor. Nosaltres el vam acollir i va formar part de la nostra família. Vam haver d'ensenyar-lo a fer les feines fora de casa; encara recordo el primer dia que va fer pipí durant la passejada del vespre, va ser tot un esdeveniment i una festa. Sempre va tenir por de tot tipus de pals i bastons, per exemple l'escombra o la fragona, segurament els records de quan  era cadell no els va poder deixar mai de banda. Malgrat tot era un gos molt afectuós, tranquil i bo, molt bo.
 
El nom? Bé, era un nom d'una ermita que hi ha pujant a la muntanya del Montclar, i és a prop d'allà que el vam trobar. A partir de llavors en Benet va participar amb nosaltres en els moments més importants de la nostra vida. Va ser protagonista en la invitació del nostre casament, va cuidar en Heavitz (el petit gat negre) quan era un cadellet: jo m'aixecava a la nit, quan en Marc plorava, ell es vestia de paciència per aguantar els miols i jocs del gat acabat d'acollir. I cap al final fins i tot va participar a la setmana cultural sobre animals del col·legi d'en Marc i es va deixar tocar per tots els nens i nenes d'educació infantil.
 
Dissabte passat en Benet havia passat una setmana de patiment molt dur a causa del mosquit de Leishmania. La decisió va ser difícil, però el vam ajudar a fer el darrer salt. No puc dir que el trobaré a faltar, perquè ja el dissabte mateix el trobava a faltar, de fet tots l'enyorem, però sabem que ara ja no pateix, que va viure vuit anys amb nosaltres i que ell va saber que el vam cuidar tant bé com vam poder. A en Marc li hem dit que ara és una estrella i que cada dia, abans d'anar a dormir, li podem dir bona nit i què us puc dir? Que jo també vull creure que és així.
 
 


 
Foto extreta de la página wep de Ceip Vall d'Aro.
 
 

 

divendres, 22 d’agost del 2014

Una mare com qualsevol altra

Fa quatre anys que sóc mare. És tan difícil ser mare com fàcil és estimar els teus fills. Hi ha moments que penses "vaig pel bon camí", n'hi ha altres que "vols dir que anem bé?" Bé, així és la vida mateixa, amb fills o sense, no som perfectes i cal seguir el sentit comú de cadascú, a vegades t'equivoques i a vegades no. Per aquest motiu ser mare m'ha ensenyat a escoltar.
 
A la vida escoltem de diferents maneres: per adquirir coneixaments, per comunicar-nos, per emocionar-nos amb la música. Però essent mare he descobert una altra manera d'escoltar. Saber apreciar el que t'expliquen, entendre el que et volen comunicar, mirar de trobar sentit a tot el que t'envolta, i també, molt important, saber escoltar-se a un mateix. Tenir moments per estar sols és també important. Hi ha una família, sí, cal dedicar-hi temps, sí, però també cal saber qui som nosaltres mateixos i tenir moments d'aquells de no fer res: passejar, llegir, mirar els arbres, el cel, el mar... Allò que s'en diu badar.
 
Jo, que sóc una mare com qualsevol altra, confesso que sóc una aficionada a badar i us animo a fer-ho, és molt bo per la salut, m'ho va dir una vegada un professor de metges, i jo, n'hi que sigui per interès, me'l crec. Bon cap de setmana i no us oblideu de badar una estona, dos dies donen per molt!
 
Cada any, quan en Marc fa anys, apareixen les cerves.
 Recorden que encara som agost, malgrat el temps que fa.
 
Un banc per badar, imprescindible!
 
Cites relacionades amb aquest post
 
"Abans de prendre la decisió de comprar aquella casa, havia de comprobar que li fossin grats els sons que s'hi sentien. Si la remor del vent o el silenci no el complaïen, valia més fer mitja volta i anar-se'n d'allà. Però els sons que va escoltar li van transmetre serenitat. [...]"

 
Ossos al jardí. Henning Mankell. Ed. Tusquets.

dijous, 14 d’agost del 2014

Desgranant una magrana

Em penso que sí. He tornat aquí, per escriure, per pensar, per escoltar, per llegir. L'enyorava, i tant! Però com podia començar un altre cop? Només m'ha fet falta sortir, fer una volta, passejar, mirar, no fer res... i llavors les he vist, unes magranes, encara verdes, petites, però ben plenes; la magrana és tot un món que si el desgranem veiem que cada gra és una història, cada història uns personatges i cada personatge un món d'emocions per explicar. I això és el que em queda i m'espera per escriure, per aprendre i per escoltar: TOT.
 
 

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...