dijous, 25 de març del 2010

Dones (II)

Per acabar d'arrodonir l'anterior post us escric aquesta poesia. La vaig llegir a un autobús de Granada, aviat farà un any. Espero que també us agradi.

Y dios me hizo mujer,

de pelo largo,

ojos,

nariz y boca de mujer.

Con curvas y pliegues

y suaves hondonadas

y me cavó por dentro,

me hizo un taller de seres humanos.


Tejió delicadamente mis nervios

y blanceó con cuidado

el número de mis hormonas.


Compuso mi sangre

y me inyectó con ella

para que irrigara

todo mi cuerpo;

nacieron así las ideas,

los sueños,

el instinto.


Todo lo que creó suavemente

a martillazos de soplidos

y taladrazos de amor,

las mil y una cosas que me hacen mujer todos los días

por las que me levanto orgullosa

todas las mañanas y bendigo mi sexo.


Gioconda Belli

(Nicaragua)

Dones

Ja fa uns dies va ser el dia de la dona treballadora. Mai m'han agradat aquests dies que commemoren coses, m'agraden més els fet, el que fem cada dia pels problemes que ens trobem a la vida. Cada dia és bo per reivindicar drets i queixar-se i si convé ventar un crit ben alt. Doncs bé, avui em queixo.
Aquests dies no he parat de sentir opinions d'homes sobre l'avortament. És un tema molt delicat, ho sé. Però una cosa la tinc molt clara: avortar segur que no és fàcil, ha de ser un trauma. Puc trobar molts motius en què jo trobo lícit fer-ho, però per qui ho ha de fer ha de ser duríssim. Partint d'aquí i com a dona no puc evitar sentir rebuig per aquells homes que estan en contra de la modificació de la llei perquè ara tothom es dediquerà a perdre nens, com un simple anticonceptiu. Per mi això és intolerable i una falta d'intel·ligència emocional demencial. Realment a alguns homes els costa molt imaginar com ha d'arribar a ser de difícil prendre una decisió com aquesta i el mínim que podem fer tots plegats com a societat és posar les coses fàcils a totes aquestes dones que passen per un moment que ningú hi voldria passar.
Bé, aquí queda dit. I avui, que no és dia de la dona però que igualment segueix havent-hi els mateixos conflictes que el dia 8 de març de cada any, us faig aquest regal, preciós, que ahir em va fer la Marta (gràcies!).
Us agradarà, segur!

dilluns, 1 de març del 2010

Gats

Els gats no m'agradaven. Sempre havia dit que els gossos eren més carinyosos, que depenien més de tu i que eren més agraïts. Però vaig canviar d'opinió. Tot va ser tenir-ne un que tots els tòpics es van trencar: el gat era carinyós, juganer, et saludava quan arribaves a casa i a més a més no l'havies de treure a passeig. El gat encara em fa companyia quan estic malalta, em relaxa quan he tingut un mal dia, però sobretot em distreu i em fa riure.

Per això penso que no pot ser dolent està envoltada d'en Missi i la Tuni, els gats de casa. No pot ser dolent tenir-los a la falda mentre m'escalfo a prop del foc. No pot ser dolent anar a passejar els gossos i que ells ens segueixin, incondicionalment, sense tenir-ne necessitat. No pot ser dolent que vinguin a rebre'm al camí cada dia quan arribo de treballar. No pot ser dolent que un dia el meu fill o filla jugui amb ells. No pot ser dolent que em treguin el millor de mi quan a dins meu creix una vida.




Avui trenco una llança a favor dels gats i les embarassades. Cal anar amb compte amb l'higiene, sí. No ho nego. I la cuido, la higiene. No obstant no cal renunciar a les coses tant bones que et dóna tenir un gat en una etapa tant sensible de la vida.




Com a aval del que dic us convido a llegir Dewey, el gatet de la biblioteca que va commoure el món. Aquesta història és la prova que els gats poden ser realment molt terapèutics.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...