Per Setmana Santa són típiques les processons, com la de Verges o totes les que es fan al sud d'Espanya, però a casa meu mai hem sigut d'anar a aquest tipus d'actes, hem sigut més de "jalar".
Des de ben petita recordo que el primer que fèiem quan s'acostaven aquestes dates era anar a comprar els ingredients per fer els brunyols. Fer brunyols era, i és, tot un ritual. No val a comprar una farina i un llevat qualsevol, no! Ha de ser llevat i farina de flaquer, d'aquells que fan pa de veritat com a can Carlos de Santa Cristina o can Montiel de la Vall d'Aro. El dia clau era el dijous sant, un dia que ja per tot el carrer s'escampava la flaire de brunyols. Al matí els pastàvem, després els deixàvem reposar a un lloc fosc i a la tarda els posàvem a coure. Però el més divertit i curiós era després. Un cop tot net i endreçat com una petena s'havien d'anar a repartir. És curiós, però la gràcia dels brunyols és repartir-ne perquè després t'en donin i puguis dir "els nostres eren més bons!"
Aquest any, com cada any, farem els brunyols. No podrà ser el dijous, perquè la feina i les obligacions hipotecàries no ens ho permeten, però els farem divendres. Ja estic esperant com el meu pare mira aquella vella llibreteta per saber quantes unces de greix hi va o si hi posa massa matafaluga o no i tot seguit, al pa de llevat li diu:
"Llevat posat qui t'ha fet florir i granar que et faci llevar"
Una tradició tan casolana està bé que es conservi i avui m'ha agradat escriure-ho al bloc. No és un poema de Carner, ni un conte de la Rodoreda, ni tan sols un article de Pla, però és una tradició molt bonica, on es comparteix una cosa tant dolça com són els brunyols.
Per cert, amb crema catalana, boníssims!!
